És mala època per a la complexitat. El que té més èxit és el que és simple i superficial

En el món del disseny industrial hi ha un lema que és primordial. És el principi KISS. No té res a veure amb un petó, és l’acrònim de Keep it simple, stupid!. És a dir, complica-ho al mínim. Les sigles se les va empescar un enginyer aeronàutic, Kelly Johnson, inventor de diversos avions espia, que demanava als dissenyadors que creessin un aparell prou senzill com perquè es pogués reparar en condicions adverses, com en ple atac, i amb una caixa d’eines mínima. Aquest principi, tan útil per al disseny, s’està estenent a tots els àmbits de la vida. Fes-ho fàcil, que sigui breu. És mala època per a la complexitat. El que té més èxit és el que és simple i superficial. I és evident quan els nous referents dels joves, els personatges de més èxit social i econòmic, són influencers de la banalitat. És un peix que es mossega la cua. Si no dediquem temps a llegir informació complexa i llarga és difícil que puguem teixir un pensament complex i profund. Si perdem els referents compartits, és difícil que puguem conversar. Per què creieu que avui hi ha tan pocs oradors brillants? Si no hi ha una terra fèrtil, és impossible que broti del no-res l’interès per arribar al fons de les qüestions que ens afecten com a individus i societat, ja no diguem entendre’n tots els angles. Mentre professors, activistes, polítics i intel·lectuals es posen les mans al cap pels perills que això implica, a l’ignorant ja li poden dir missa, que està entretingut a TikTok. El desinterès pels altres i per atendre la complexitat, en un món cada vegada més atomitzat, fa que cadascú es replegui en una bombolla que té la mesura del seu privilegi; penso en la sanitat, l’habitatge, l’educació, la seguretat. La classe mitjana fuig dels espais on es trobava amb els que són diferents i es parapeta en la comoditat de l’homogeneïtat. Però els problemes continuen existint, són compartits, i les solucions només poden ser complexes i conjuntes. És més fàcil vociferar: “blanc!”, “negre!”. Les respostes que no s’entretenen en l’ètica, la solidaritat i la justícia sempre ofereixen recompenses individuals més ràpides i palpables que no pas les receptes lentes que busquen el bé comú. El cas més evident són els partits polítics d’extrema dreta i la seva demagògia KISS sobre les polítiques migratòries, que mai aporten veritables solucions. “Avui la radicalitat és el matís”, diu l’escriptor Wajdi Mouawad. Tota aquesta americanització de la nostra societat no és casualitat. Des de Tots els homes del president, en el periodisme hi ha un altre principi elemental i infal·lible per entendre qui hi guanya en tot plegat: follow the money. Mireu qui hi guanya.

És mala època per a la complexitat. El que té més èxit és el que és simple i superficial

Que sigui fàcil