Queda inaugurat el sol
No és la imatge que recordarem als nostres nets, ni és una foto que passarà a la història (espero), però el moment de Salvador Illa prement un botó per inaugurar ja no l’eclipsi, sinó el compte enrere de l’eclipsi, és sensacional. Ens han regalat el millor mem de l’estiu, la foto que ens passarem pels grups de WhatsApp a partir d’ara quan iniciem coses. “Família, començo vacances!”; foto de l’Illa i el botonet. “Puc encetar el paquet de galetes?”; reenviar foto.
Fins ara dèiem, per exemple, que el Festival Grec inaugura l’estiu, però no s’hi tallava cap cinta. Ara han anat més enllà i han materialitzat la metàfora. Si és un compte enrere, premen un botó. Què faran per simbolitzar que la Diada és el tret de sortida del nou curs polític, tir al plat?
Havíem criticat governs que feien anuncis gratuïts i no complien, ajuntaments celebrant inauguracions abans d’hora i obres encallades pels segles dels segles, amén –només cal veure com tenim l’R3–, però penjar-se la medalla d’un fenomen natural, això no ho havíem vist a venir. I té lògica: si l’Església va reconvertir les festes paganes en religioses, per què no apropiar-se dels fenòmens naturals més bonics?
M’agradaria veure a Netflix el making of de l’Operació Botó. Això ven molt: el procés (ara en minúscula) des de dins. Farem un acte institucional. Defensarem la idea radical que creiem en la ciència. Però que sigui èpic. Algú es va encarregar de buscar a Google una empresa de polsadors, potser la mateixa dels concursos de TV3. Què dispararà? Un comptador com a la Marató? No, confeti, que fa festa.
Potser la responsable de protocol del president va pensar “vols dir?”, quan ho va veure, però ja eren allà, era massa tard. Tira, tira, fem la foto, potser ningú se n’assabentarà, amb la mà de notícies que s’han fet de l’eclipsi. Quan és l’hora, el president fins i tot fa cara de divertit, perquè qui no somriu a càmera per una cosa tan bonica i blanca com un eclipsi, que acaba amb iiii de Lluís?
En la publicitat, la línia entre l’originalitat i la vergonya aliena pot ser molt fina; fins i tot, de vegades, és subjectiva. És el problema de les professions creatives i artístiques, que costa molt ser brillant i, en canvi, costa molt poc fer el ridícul. Alhora, són feines que, per arribar a ser bo, bo de veritat, s’han de fer sense por a l’escrutini i la crítica. Per això els millors creadors són els que es llancen sense xarxa. Ara bé, els millors polítics són els que tenen una bona xarxa, especialment de trens i carreteres, per evitar aglomeracions. Llàstima que els trens desdoblats i puntuals no els regali la natura.