La protecció d’un espai com la riera de Merlès requereix planificació i recursos del govern de la Generalitat. Un ajuntament petit no pot fer front a la vigilància i neteja

Soc un fervorós defensor del federalisme, per considerar-lo el millor sistema per governar i administrar un territori. Es tracti d’un municipi, una regió o un estat. Com més propera és una administració, millor coneix i millor gestiona el que li pertoca. Faig aquesta introducció per parlar d’un dels principals maldecaps dels ajuntaments que tenen en el seu terme municipal algun espai protegit. Avui tractaré del PEIN (Pla d’Espai d’Interès Natural) de la riera de Merlès. Una riera que neix a Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), passa per les Llosses (Ripollès), continua per Borredà, la Quar, Lluçà, Santa Maria de Merlès, Puig-reig, i acaba a Gaià (Bages), on es troba amb el Llobregat. En total, vuit municipis, quatre comarques i amb una llargada de prop de 30 quilòmetres, només sis foren declarades protegides. Totes elles, dins del terme municipal de Borredà. Una primera declaració vingué de la mà de la Generalitat l’any 1987 i finalment la van incloure en el pla, aprovat l’any 1992. Perquè aquest tram i no un altre entra dins dels misteris d’una administració poc donada a grans explicacions i detalls. El tema per comentar és contrastar la facilitat en declarar protegit un territori i l’enorme complexitat que suposa fer-ho efectiu. Els primers anys es va deixar que les coses continuessin com sempre, però el boca-orella va anar escampant la bellesa de l’espai i l’existència d’uns quants gorgs, de manera que en pocs anys ens vam trobar amb col·lapses constants en els camins d’accés, bloqueig dels camins a cases de pagès i l’enorme perill que en cas d’incendi quedessin atrapades centenars de persones. Sí, sí, no exagero quan parlo de centenars, perquè en algun moment havíem arribat a comptar més de 300 vehicles en un tram d’uns 20 quilòmetres amb una única via d’entrada i sortida. Era una trampa mortal en cas d’incendi. Fou així com els alcaldes vam decidir actuar a la vista que la Generalitat no ho feia. Aquí va començar un viacrucis que perdura vint anys després. Sense mecanismes, ni mitjans tècnics, econòmics i de personal vam iniciar un recorregut ple de problemes i dificultats. He de dir que tots els ajuntaments hi van col·laborar i participar entenent que la vigilància i protecció havia de ser de tot el recorregut i no només del tram declarat protegit. No tenia cap lògica protegir un vint per cent i deixar la resta al seu aire. El problema és que tots els implicats són municipis petits, sense vigilants ni policies, i quan vam requerir ajuda de la Generalitat va quedar clar que poca podia donar. Escassa dotació de Mossos d’Esquadra, tant a Berga com a Ripoll, i igual dotació de guardes rurals, de manera que l’única sortida que quedava era contractar vigilància privada. Qui la pagava? Fàcil d’endevinar, els ajuntaments. I qui n’havia d’assumir la neteja? Els ajuntaments. En resum, un espai natural nacional queda en mans de petits ajuntaments, la seva vigilància, protecció i neteja. Vam demanar ajuda, via Consell Comarcal del Berguedà, que hi va destinar un tècnic durant uns anys, però altres ajudes són escasses, incertes o directament inexistents, de manera que cada primavera suposa reunir ajuntaments per tornar a parlar del tema. Considero que si un ajuntament declara una casa, un monument, un espai a protegir, és lògic que se’n faci càrrec. És de la seva competència directa. Després, ja buscarà ajudes externes on cregui convenient, però la decisió l’ha presa lliurement sense imposicions. Si la Generalitat considera que un espai ha de ser protegit, pensant en el bé comú, en el conjunt del país, és lògic que es faci càrrec de la seva protecció. És que si no, passa una responsabilitat a una altra administració que no sempre té disponibilitat per dur-la a terme. I podria exposar altres indrets, repartits per tota la geografia catalana, en els quals passa el mateix que a casa nostra. Tenir dos o tres mesos vigilats camins municipals, camins particulars, evitar aparcaments indeguts, evitar acumulacions de persones, en llocs d’especial importància per la flora i fauna, treure tones de deixalles abandonades en els indrets més insospitats, atendre alguns conflictes que es produeixen…. no és a la mà d’un grapat de pobles petits, que tenen molts altres temes a resoldre, oi més en els mesos d’estiu. La protecció d’un espai requereix planificació, ordenació, actuació global i conjunta, amb garanties de rebre els ajuts necessaris, en tot lloc i moment. No pot ser que un any tinguem informadors, un altre no ho sabem, i un tercer no arribin a temps. No és acceptable que cada petit ajuntament hagi de fer front a uns milers d’euros per a la vigilància i altres milers per a la neteja. És hora que cada administració assumeixi les seves competències i funcions. I mentre no les pugui assumir, almenys que les encarregui formalment a un altre i les pagui íntegrament. Al cap i a la fi, la protecció dels espais naturals d’interès nacional és nacional, que vol dir de tots. I qui governa per a tots és el govern de la Generalitat. O no és així?

La protecció d’un espai com la riera de Merlès requereix planificació i recursos del govern de la Generalitat. Un ajuntament petit no pot fer front a la vigilància i neteja

Qui acordi protegir, que se n’encarregui!