El temps ens fuig entre els dits a una velocitat vertiginosa: com si estiguéssim asseguts al seient del copilot d'un Fòrmula 1 (si tinguessin copilot)

La falta de temps és el mal de la nostra època: la necessitat de fer mil coses alhora i l’exigència d’haver d’anar sempre corrents d’un lloc a un altre; la condemna de no tenir mai temps per viure. I així és com els fills que ahir eren nadons avui són adolescents. I al matí comencen la universitat i a la tarda ja tenen dues criatures. I en mirar-nos al mirall ens recordem a nosaltres mateixos, tot just abans-d’ahir, jugant al pati de preescolar, fent castells de sorra en regnes imaginaris. I només un parpelleig i ens descobrim amb el rostre envellit, davant de les portes d’una residència de la tercera edat. Com poden haver passat anys i panys, sense haver-nos-en adonat?! El temps ens fuig d’entre els dits a una velocitat vertiginosa: com si estiguéssim asseguts al seient del copilot d’un Fórmula 1 (si els Fórmula 1 tinguessin copilot) que no fa més que accelerar a mesura que passen els anys. De petits, les tardes eren eternes, jugant a volar per tot l’univers a bord de naus espacials inexistents. Els diumenges de pluja, en què sortir a jugar a fora es convertia en missió impossible, es transformaven en una condemna soporífera sense fi, per molts jocs de taula que els pares traguessin de l’armari. Qualsevol lloc era tan llunyà com haver d’anar a la lluna i tornar, amb viatges interminables on semblava que el destí mai no havia d’arribar; els adults responent “Ja falta molt poc” a cada “Quant falta?” eixit dels nostres llavis. Tampoc no arribaven mai els aniversaris, convertits en una travessa pel desert sense oasis a la vista. Ni la nit de Reis, que ens feia glatir durant setmanes. Com eterna era l’espera per tornar a veure els nostres amics de l’ànima, de qui ens acomiadàvem cada tarda a les portes de l’escola i a qui no tornàvem a veure fins al matí següent. I de sobte, ens vam començar a fer grans. I el temps abans etern, sense ordre ni mesura, va començar a ser quantificat en hores, minuts i segons. I ens van posar un rellotge davant del nas. I un horari penjat a la porta de la nevera. I un xiulet mut recordant-nos a tota hora que no teníem temps per perdre: que havíem d’estudiar o entrenar o treballar o qualsevol altra tasca que ens allunyés del pecat de l’avorriment i del no saber què fer. Perquè el temps era massa valuós, per malgastar-lo. Perquè el temps és finit. Perquè cada segon que passa és perdut per sempre. Perquè no hi ha pitjor desaprofitament que mirar les musaranyes. I així vam començar una cursa contra el temps, a voler fer més i més ràpid, a desitjar poder comprimir l’existència per poder viure dues o tres vides en comptes de només una. A tenir por de la mort. A desitjar la immortalitat. A córrer per arribar a enlloc. A oblidar somnis impossibles per rendir-nos al pragmatisme. A submergir-nos en les xarxes socials per fer callar la veueta que s’esgargamella en recordar-nos que alguna cosa devem estar fent malament si, com més aprofitem el temps, més sembla que juguem a malgastar-lo. Quant fa, que no ets on és el teu cos? Quant fa, que quan quedes amb els amics estàs realment atent a la conversa? Quant fa que no et permets d’aturar-te per gaudir de la companyia i de la carícia del sol a la pell i dels refilets dels ocells bategant entre les branques dels arbres? Quant fa que la teva ment viu permanentment en el passat o en el futur, però mai en el moment present, ara i aquí? Quant fa que vas decidir que la vida ja la viuries demà? Quant fa que et vas adonar que aquest demà potser no arribarà mai? Només som temps. Només som l’ara i l’aquí. Només som un miracle de l’univers: una casualitat còsmica que totes les estadístiques prèvies haurien determinat que mai no arribaria a existir. I malgrat tenir-ho tot en contra, i malgrat haver hagut de desafiar fats i destins: som; existim. Potser és hora de deixar de córrer. Potser és hora de tornar a volar.

El temps ens fuig entre els dits a una velocitat vertiginosa: com si estiguéssim asseguts al seient del copilot d'un Fòrmula 1 (si tinguessin copilot)

Qui corre no vola