Qui primer redistribueix la riquesa és l’empresa i ho fa de forma més ajustada als mèrits de cadascun. L’Estat en canvi fa una redistribució igualitària per a tothom

L’interventor de l’Ajuntament de Tarragona ha dit l’última paraula i tots a creure. El consistori rebrà uns inesperats 9 milions d’euros de retorn dels tributs estatals (pagats pels tarragonins, no ho oblidem), però ell dictamina que només un 25% es poden considerar ingressos ordinaris i la resta, 6,7 milions d’euros, han d’anar destinats al pagament dels deutes bancaris. La proposta dels regidors d’anul·lar les fortes pujades d’impostos del 7,4% d’IBI, el 12% de deixalles i el 33% de l’impost sobre llicències d’obres, que suposaven 6,5 milions d’euros, no es pot ni considerar. Ben segur que l’alt funcionari té la raó comptable i jurídica. A sangs calentes la primera reacció dels tarragonins i els lectors seria la de dir-se: per què ens fan votar cada quatre anys? Per què aquest alt funcionari i d’altres que mai dels mais es presenten a eleccions tenen més poder que els electes com es copsa ara i hem copsat molts, i són tan decisius en l’àmbit municipal tant general com en el particular? La resposta només pot venir del principi de precaució, allò de posar la tireta o la bena abans de la ferida. I en part, només en part, s’ha de donar la raó als poders públics legislatius, alguns elegits, però d’altres tampoc –tornen a ser alts funcionaris fixos de l’Estat–, pel doble fet que administracions irresponsables dels recursos públics s’acaben pagant cares i sempre a posteriori. Nogensmenys que aquestes prodigalitats, que costen de detectar pels electors, i són agraïdes per d’altres, poden allargar-se en el temps per a qui va acumulant els deutes, i és normalment premiat en vots. A la meva ciutat, Manlleu, un alcalde s’hi va estar-hi 12 anys apujant el deute de 6,6 milions d’euros fins a un pic de 24 milions d’euros en vuit anys, sense inversions justificatives. Més greu va ser la situació de Moià, on un altre alcalde amb moltes eleccions guanyades, 28 anys, va deixar un deute que multiplicava per quatre el pressupost ordinari, el rècord absolut de Catalunya. Això són exemples de mala administració, però en l’àmbit de l’Estat que ens dicta les seves lleis, són les corrupcions a gran escala i en grans consistoris de PSOE i sobretot del PP les que en els darrers anys han fet reaccionar els legisladors, traient poder als elegits i donant obligacions restrictives als alts funcionaris. Votem cada quatre anys els encotillats per un munt de normes. I el problema és que a Catalunya, des de la sentència del Constitucional del 2006 i el procés, la por judicial a incomplir qualsevol mínima norma o només el risc de la seva interpretació aixina fa que les resolucions normalment caiguin del cantó restrictiu. Entre autoritzar o no una activitat, unes obres, si pot haver-hi un mínim dubte, sempre factible, s’interpretarà pel cantó de no, no fora cas que ens juguéssim la carrera. I qui ho ha d’interpretar no són els polítics electes, són aquests funcionaris esmaperduts entre normes i la seva por. Això ajuda a explicar com Madrid, farcit d’amiguismes i sense aquestes pors, ha sobrepassat els darrers anys el PIB català per càpita. Com Aragó mostra molt més dinamisme i ens proporcionarà energia, carn, etc., al preu que toqui, almenys mentre no tingui connexió directe amb França. Oblidem a Catalunya que són les empreses i les activitats –enteses com a propietat i treballadors– les úniques fonts de riquesa. Les soles entitats que produeixen coses pel consum intern i per exportant-ne d’altres, que permeten que puguem adquirir les que no es produeixen a casa nostra, com per exemple els derivats del petroli, i que ajuden a no haver de fiar-ho tot als serveis que fem als turistes que ens visiten. Empreses majorment petites i mitjanes, perquè part de les grans fan escàpol contributiu, siguin les finançades des de Luxemburg on paguen els pocs impostos a què es dignen, siguin les que gestionen serveis públics amb concessions monopolístiques de l’Estat. El que ens fa davallar en les darreres dècades són les obstruccions que pateixen les empreses catalanes en molt major quantia que en altres llocs, on tenim competidors en una economia de mercat en què els preus a més de la qualitat manen inflexiblement. Obstruccions en forma de normes més restrictives, funcionaris més maldestres i impostos més alts. Cert que els poders públics són els reguladors de les externalitats i també els que han de procurar els serveis i les infraestructures públiques que permetin aquestes activitats. Però en el que ja no estic d’acord és que es cregui que és l’àmbit públic a través dels impostos el que redistribueix tot solet la riquesa, que en primer lloc surt del que es produeix transformat en euros. No, qui primer redistribueix la riquesa és l’empresa, fàbrica o comerç, amb els sous dels empleats, als quals si no paga d’acord amb els seus mèrits corre el risc que se’n vagin a una competidora. Altrament aquesta redistribució també te un component que no té ni pot tenir mai la redistribució de segon nivell que fa a gran escala l’Estat, i és que es pot considerar molt més ajustada als mèrits de cadascun. És a dir, qui més ajuda a la productivitat de l’empresa (i conseqüentment del país) és qui més puja en la seva estructura i cobra més, ergo també paga més impostos, per cert. Queda per a l’Estat una redistribució que inevitablement ha de ser igualitària per a tothom, sense cap reconeixement a uns mèrits que en l’empresa es poden detectar perfectament i en els grans números que es fan servir en l’àmbit públic no. Anar fent créixer en normes i funcionaris el sector públic sense una visió econòmica a mitjà termini ens acabarà enfonsant, com malauradament és la tendència fins ara.

Qui primer redistribueix la riquesa és l’empresa i ho fa de forma més ajustada als mèrits de cadascun. L’Estat en canvi fa una redistribució igualitària per a tothom

Qui ens mana?