La discriminació negativa a què continua sotmesa la gent gran apunta indicis de canvi

Decididament, fer-se gran és una imprudència. Almenys aquesta és la conclusió a què hauríem d’arribar si fem cas a les estadístiques i als titulars dels diaris. D’entrada, com ha passat sempre, es mor més gent gran que jove, tot i que l’esperança de vida, al món occidental, no para d’apujar el llistó d’edat. Tot seguit, segons les notícies, les desgràcies aclaparen la gent gran. “20 ofegats al mar a Catalunya” titulava el diari Ara el passat 4 d’agost, per explicar que “la majoria tenien més de 65 anys”. Quinze dies més tard (22/8), la CCMA detallava que dels 23 ofegats, la majoria (12, sic!) eren majors de 65 anys. El proppassat 3 de setembre, l’Ara Balears informava que dels 5 ofegats a les Illes un 36,8% tenien més de 65 anys. Però no només al mar és imprudent la gent gran, també ho és a peu pla. Per mostra, l’estudi que publicava la DGT el 22 de juliol explicant que el “perfil de víctima” d’atropellament nocturn corresponia a persona major de 65 anys que no usava peça reflectora. Quan entrava en el detall, l’estadística feia aigües, reconeixent que els atropellats majors de 65 anys només eren majoria (44 sobre 80) a les carreteres “convencionals” i no pas a les autovies i autopistes. El fet és, doncs, que les estadístiques són menys alarmants que els titulars. O, dit d’una altra manera, en els exemples citats, l’edat actua més com un prejudici que per la versemblança que té amb la realitat. De l’estigma que a la nostra societat encara pateix sovint la gent gran, l’anomenat edatisme, se n’ocupa amb clarividència i un gavadal de dades i cites l’escriptor escocès Carl Honoré (Edimburg, 1967) al seu llibre Elogio de la experiencia (RBA, 2019), l’objectiu del qual és ajudar a dignificar l’envelliment de les persones i deixar de veure aquest procés humà com una desgràcia. Deixar de considerar l’edat sota sospita. Per il·lustrar la mirada de cadascú de nosaltres sobre la gent gran, Honoré confessa, en una entrevista a El Periódico (31/8), com ell mateix, quan tenia 20 anys, mirava amb menyspreu els que en tenien més de 40. Aquesta mirada esbiaixada l’atribueix, en bona part, al tòpic segons el qual a partir dels 45 anys et trobaràs pitjor que abans. I això, afirma, és fals. Perquè haver de portar ulleres, posem per cas, com passa a gairebé tothom a partir d’algun moment, no comporta cap disminució de capacitats. En sentit contrari, demostra amb el suport d’estudis al seu llibre com amb els anys s’adquireix més empatia que de jove i, doncs, més capacitat de negociació i lideratge. D’aquí ve que marginar persones grans, a més d’injust –i gens legítim– signifiqui malbaratar talent i experiència. També destaca l’autor dos trets altament positius que s’adquireixen amb l’edat, perdre la por a dir el que un pensa i un cert tantmefotisme de l’opinió que la gent té sobre tu. Tots els missatges, en definitiva, conviden a viure amb por i angoixa l’envelliment, i a fer-nos-el viure com un càstig i no com un regal. “L’envelliment succeeix. C’est la vie. Hem d’abraçar tot allò de bo que pot brindar el fet d’estar viu a qualsevol edat”, escriu Honoré. La discriminació negativa a què continua sotmesa la gent gran apunta indicis de canvi. A Barcelona acaba d’obrir un local que ofereix, a més de menjar, vins a copes i còctels, que restringeix l’entrada de menors de 40 anys. Amazon i Netflix han deixat de demanar l’edat per establir els perfils de clients per fixar-se en els seus gustos. A poc a poc, doncs, podem veure com l’edat gran deixa d’estigmatitzar-se i esdevé un valor. Caldran molts canvis, de mentalitat, d’actitud i de llenguatge, que evitin les mirades de menyspreu de la vellesa, sense caure en el parany simplista de substituir el culte a la joventut pel culte a la vellesa. Un dels capítols que millor il·lustra aquest nou paradigma és el que Carl Honoré dedica a exemples de com fer-se gran passant-s’ho bé en el qual posa especial èmfasi a la necessitat de no perdre mai el sentit de l’humor. Un estudi de la Universitat d’Akron (Ohio) revela que les persones amb sentit de l’humor viuen uns vuit anys més que els rondinaires i emprenyats. Com diu George Bernard Shaw: “No és que deixis de riure quan et fas vell; et fas vell quan deixes de riure”.

La discriminació negativa a què continua sotmesa la gent gran apunta indicis de canvi

Qui no riu es fa vell