Fa mesos que la justícia ha ordenat la devolució de les obres de Sixena a Aragó, una tornada que segons […]

Fa mesos que la justícia ha ordenat la devolució de les obres de Sixena a Aragó, una tornada que segons els experts del MNAC alerten que podria posar en greu risc les obres d’art que es troben exposades a Barcelona i que no sembla importar massa a la seva comunitat autònoma.

Certament la tornada o no de les obres d’art és un tema polític i d’opinió pública, en el que l’estat de les obres, si es pot procedir de forma segura a la seva devolució o, fins i tot, amb quin estat s’exposaran i es cuidaran a Aragó, passen a un segon pla.

Sembla que, tot i les queixes del govern aragonès exigint la tornada de les peces d’art, i d’acusar també al govern català i estatal d’estar posant pals a les rodes, o sol·licitant trossejar aquest patrimoni en 72 peces, queda en un segon pla totalment com aquestes obres van acabar a Catalunya.

En el relat no interessa explicar que va ser Catalunya qui va comprar les peces d’art, les va restaurar sufragant-ne tots els costos, i després va exposar perquè qualsevol persona pogués gaudir de l’art medieval perfectament cuidat i restaurat, només importa que, després de tots aquests anys i sense interès, no segueixin a Barcelona, deixant de banda tots els esforços  costos que s’hi ha abocat o el que més convé a aquest patrimoni.

Tampoc interessa dir que diverses peces del monestir de Sixena van ser repartides a museus d’arreu del món, inclòs el museu del Prado de Madrid, ja que no es posa tant en dubte, ni tampoc que hi ha peces molt importants com la Dama d’Elx o el Guernica, que no es troben on realment haurien d’estar i que, en canvi, ni es planteja cap mena de moviment que pugui posar-les en perill, tot i que el risc amb les obres de Sixena és molt més elevat que amb la Dama d’Elx o el Guernica.

És evident que no es sol·licitarà la tornada de cap peça d’art que es trobi en altres llocs que no siguin Lleida o Barcelona, i per tant Catalunya, perquè la disputa política no intenta defensar l’art en sí en cap moment, sinó que es limita a un “dret de conquesta”, o un evitar que estiguin en mans catalanes, sense tenir en compte tots els esforços fets.

No es plantejarà mai veure com el Louvre o el British Museum retornin algunes de les obres als països o museus d’origen, un debat que es podria haver obert ara amb la inauguració del nou museu egipci, que podria reclamar-les, i que, tot i que no passarà, no veuria en cap cas a la justícia francesa o britànica posant-se a favor de la “propietat”, sinó que optarien per salvaguardar les obres.

En tot aquest procés, sap greu veure com qui diu ser el legítim propietari no pensa amb l’estat de les seves obres d’art, sinó que opta per decisions polítiques contràries a les opinions dels especialistes, que poden malmetre un art de segles enrere de forma totalment absurda, únicament per una foto amb tot aquest patrimoni al darrere, com vam poder comprovar, fins al punt que els preocupa més un acte de la Rosalía al MNAC (que van demanar al jutjat que no es celebrés) i en canvi no els preocupa un trasllat tant complicat per les obres.

Queda pendent saber en quin estat es troben les peces d’art que van abandonar Lleida per tornar a Aragó, el que va tornar a deixar clar que l’objectiu no eren les peces, que a dia d’avui apunten que es troben en unes condicions preocupants, lluny d’estar cara a un públic, que té dret a gaudir d’aquest tipus d’art, sigui on sigui.

Els professionals del MNAC han de rebre més suport per part de les institucions catalanes, que haurien d’explorar totes les vies possibles per defensar el patrimoni artístic i, sobretot, lluitar per no posar-lo en risc d’una forma tant absurda com aquesta, buscant realment, el que hauria de ser just, i que no comparteix el Tribunal Suprem.

Perquè siguem clars, el que està en risc no és la propietat aragonesa de les obres, o una opció o relat de caràcter polític, el que està damunt la taula és el patrimoni artístic col·lectiu, encara que d’això no en vulguin parlar, i enlloc de parlar d’art toca discutir qüestions tribals i polítiques enfocades en anar contra Catalunya i no a favor de l’art.

Per cert, ja que toca parlar de tornades i de recuperar patrimoni propi, es podria aprofitar la situació actual i les resolucions judicials per tornar a exigir que es retornin els papers de Salamanca a Catalunya, d’on van ser robats i tenint en compte que sí que poden ser transportats sense cap mena de problema, però evidentment, aquest debat no interessa.