Ens creiem que sabem què és el que necessiten o no les persones grans, però ens oblidem de fer una cosa essencial: escoltar-les

Darrerament, tinc la sensació que la gent gran, és a dir, els de 70 en amunt, són les persones més actives de la societat. La majoria caminen, fan gimnàstica, fan ioga o estiraments. Els tenim tot el dia bellugant-se i amb un horari ben atapeït d’activitats. Només s’ha de mirar algun programa dels que publiciten els pobles d’Osona i el Ripollès i es pot comprovar que a la gent gran la volem fent de tot, menys asseguts al sofà. Ja està bé, però potser acabarem per esgotar-los. L’altre dia, una veïna de Camprodon, Maria Puigmal, em comentava que deixaria algun dels tallers que fa perquè no li donava la vida. Caram, vaig pensar, una vegada jubilats ens creiem que descansarem i precisament és quan més actius ens fan estar, sota amenaça que la mort ens empaita. Però realment això és el que més preocupa la gent gran? Aquesta setmana es va fer una jornada al Ripollès sobre la integració social i sanitària, i hi van intervenir dues persones –una d’elles, Maria Puigmal– que estan a la setantena per explicar què vol la gent gran i què necessita. Representaven les 150 persones de la comarca que el passat mes de febrer van participar en una trobada per parlar sobre aquest tema. Una de les coses que més els molesta és que els infantilitzin o que se’ls “menystingui”. La Maria va posar un exemple: quan ha d’anar al metge l’acompanya la seva filla “i malgrat que jo soc la que està malalta i estic asseguda davant d’ells, el metge es dirigeix tota l’estona a la meva filla i viceversa. Ni em miren. Faig de convidada de pedra”. Automàticament em vaig veure reflectida en aquesta escena. És cert, els fills ho fem, no sé si per protecció o per anar al gra. “Jo encara hi dec poder dir la meva, no?”, es queixava. Una altra cosa que els preocupa són les noves tecnologies. “Nosaltres que sempre havíem anat amb tinter i plometa, ara resulta que ho has de fer tot amb l’ordinador”, va retreure, “i ja ho sé que el primer que ens direu és que ens hem de posar al dia. Doncs ho sentim molt, però crec que ja hem fet tard”, va sentenciar rient. Altres coses que van reclamar: pisos tutelats, “perquè les residències no siguin l’única alternativa”; que se’ls parli amb un llenguatge entenedor, “perquè moltes vegades no entenem res del que ens diu el metge”, i que se’ls tracti amb amabilitat i humanitat, que això darrer fa vergonya d’haver-ho de demanar. També van voler tocar la part econòmica i de recursos. El primer tema que va sortir van ser els audiòfons, ja que una part important de la població major de 65 anys pateix algun tipus de patologia auditiva: “Mira, jo tenia una tieta de 92 anys que no podia gastar-se els 4.000 o 5.000 euros que valen aquests aparells i va acabar per aprendre a llegir els llavis”, va explicar la Maria, “també és cert que sempre deia que pel que s’havia de sentir, més valia ser sord”, reia. Però no els falta raó, perquè no sentir bé minva la qualitat de vida i comporta un aïllament social greu amb conseqüències. Reduir el temps d’espera en segons quines especialitats mèdiques, la millora del transport públic en zones rurals com la que viuen ells o ampliar els recursos a domicili van ser altres peticions. Precisament, com a cosa positiva van parlar de la quantitat d’activitats que se’ls programen per tenir-los entretinguts. Ens creiem que sabem què és el que necessiten o no les persones grans, tot i no haver-ho estat mai encara, i ens oblidem de fer una cosa essencial: escoltar-les. La darrera petició de la Maria ho volia resumir tot: “Mira, saps què necessitem? Que ens ensenyeu a ser grans”. A veure quin savi l’hi sap explicar.

Ens creiem que sabem què és el que necessiten o no les persones grans, però ens oblidem de fer una cosa essencial: escoltar-les

Qui sap ser gran?