La mare diu que als dos anys jo era una mallerenga i alguna cosa me n’ha quedat. Potser per això, goso encetar un tema que podria generar polèmica

Enguany han tornat les llargues xerrades dels estius en família a la casa pairal del Ripollès Tot i que els manca l’efervescència de l’independentisme màgic, la confiança sobredimensionada en la comunitat internacional, la fe cega en la capacitat de la medicina de dur-nos al llindar de la centena, continuen tenint el seu punt. Hem baixat del nuvolet on érem: ara sabem dels límits de la política, de la solidaritat internacional, de la ciència. No sé pas si som més savis, però mantenim la xerrera... La mare diu que als dos anys jo era una mallerenga i alguna cosa me n’ha quedat. Potser per això, goso encetar un tema que podria generar polèmica. –Sabeu? L’altre dia vaig anar a una Màster Class sobre Intel·ligència Artificial... Els dos informàtics de la colla em miren, astorats, com si els digués que acabo de tornar d’un viatge a Mart. Prudents de mena, esperen que em descabdelli abans de ficar-hi cullerada. Però en comptes d’això, sense dir-los res d’aquella interessantíssima sessió, faig un gir sobtat de guió, i els explico l’escena que vaig presenciar just després al carrer. –En sortir, sento un home de mitjana edat parlant pel mòbil amb una altra persona en castellà, i va i li diu: “Oye: tú y yo no hemos hablado...” Com que veig que es miren i amb la mirada es diuen “I amb què ens surt ara, la Sílvia?” Els suggereixo enviar-los la frase pel WhatsApp familiar i hi afegeixo un 😉 al final. Veig com els que tenen mòbil a mà l’obren un rere l’altre i comparteixen la pantalla amb els que no el tenen allà. Conscients que hi ha gat amagat, s’estan una estona mirant el text que consta tan sols de trenta-una paraules. I això que tant les vint-i-tres paraules catalanes que donen el context com les set paraules castellanes del diàleg, no poden ser més planeres. Me’l torno a mirar jo també. –En sortir, sento un home de mitjana edat parlant en castellà per mòbil amb una altra persona, i va i li diu: “Oye: tú y yo no hemos hablado 😉” –Ah, ara ho entenc! No sé qui és el primer que ho diu, però. Heu de saber que tant vosaltres els que em llegiu, com la colla reunida al voltant de la meu’ mare, disposeu tots dels mateixos elements de base per entendre la situació. Sabem que hi ha una persona A de mitjana edat que parla amb una persona B, i tenim la frase literal que li diu amb un punt de complicitat (per això l’he acabada en una picada d’ullet, tot i que en ser una trucada telefònica, el senyor A, ho va transmetre amb l’entonació de la veu). Encara que jo hi era present, gairebé no li vaig veure el posat perquè no em va semblar ètic aturar-me. La qüestió, però, no és si els que llegiu la frase la podeu entendre, que només es tracta que li poseu l’entonació que cal, sinó si una aplicació com el ChatGPT seria capaç d’explicar què s’estan comunicant les dues persones A i B, més enllà de les paraules. I per això dirigeixo la pregunta als dos informàtics presents en la conversa estiuenca: –“Creieu que el ChatGTP seria capaç d’explicar el contingut comunicatiu d’aquesta frase?”. Parapetats en la prudència no em responen ni sí ni no. Un d’ells, pensaríeu que el més jove però ja us avanço que no, ha agafat el mòbil i ha teclejat la pregunta directament al dit Chat. És el que hi manté una relació més fluida, animat per antics companys que li’n canten les excel·lències en l’àmbit de la resolució de problemes informàtics, en el camp del disseny... –Tic, tac, tic, tac... Mentre el germà gran espera la resposta del Chat, jo vaig rumiant el procés mental pel qual els adults sabem que, tot i ser formalment una frase negativa, “Oye: tú y yo no hemos hablado 😉” es pot moure entre els marges de l’amenaça/ordre i del consell/proposta. M’imagino que la contradicció flagrant d’estar A i B parlant en el moment de dir-ho hi ajuda prou. Que A digui que no han parlat, quan és exactament el que estan fent, ens orienta a pensar que la frase no és literal. I ja de ben petits vàrem aprendre que quan fèiem una malifeta i els pares ens deien “Mira, que maco!” volia dir justament el contrari. Resta a saber, però, un cop entenem que A no parla en sentit literal, com arribem a la conclusió que, segons la relació que A i B mantinguin entre ells pot tractar-se d’una amenaça o d’una proposta? Jo, que vaig sentir el to de veu del qui va pronunciar la frase, vaig captar la complicitat que volia transmetre i per això puc afirmar que la balança es decantava clarament cap a consell/proposta. Ho deixaré aquí perquè els que encara em continueu llegint comenceu ja a badallar i podria molt ben ser que ja tinguéssiu ganes de girar full. I em sabria greu... A més, el ChatGPT ja ha contestat. Diríeu que ho sap explicar o no? No us vull fer un espòiler perquè qui més qui menys ja s’ha baixat l’aplicació o bé té un amic que la duu al mòbil. Només us diré el que diria la meva àvia ripollesa: “No en sap pa’ ben re’, aque’t GPT!”. Confesso que aquesta no ha estat, però, l’única pregunta que he fet al dit Chat. La primera va ser una mica abans de l’estiu. En veure com de bé aquesta aplicació sintetitzava la informació reduint-la al nombre de paraules que se li diguessin, vaig voler saber si seria capaç d’escriure una carta com si fos un pintor català de principis del segle XX. M’interessava sobretot saber quina fórmula de comiat faria servir. L’epístola, ja us ho dic ara, estava bellament escrita i sense faltes. El que no va entendre el dit Chat és allò que una criatura de dos anys ja sap. Que quan se li diu “Ara fes com si fossis un porquet” no es converteix en un porquet per aquest fet. En el cas del Chat si li demanàvem “escriu una carta a un amic com si fossis en Jaume Morera”, no havia pas d’escriure “Estimat Jaume Morera,” que és el que va fer, sinó “Estimat amic” o “Benvolgut amic”. Atès que el dit pintor té un llibre escrit i que a la xarxa hi ha munts de cartes de principis del segle passat, vaig pensar que si més no tancaria la carta amb una fórmula de comiat “d’època”, amb el punt d’esgrogueïment just. Anava totalment errada, ja us aviso. Ara no fa gaire, li acabo de donar una tercera oportunitat, per allò dels “tres strikes” i sí, m’hi reafirmo: el Chat escriu com els àngels i té el seu mateix coneixement de la vida: d’aquí plora la criatura! En un català prou correcte i una educació envejable, quan no ho sap, tira pilotes fora i et contesta que “només té informació fins l’any 2021”. Aquesta és precisament la resposta que em va donar quan li vaig preguntar sobre una pel·lícula de l’any 1926, de la qual us estalvio el títol perquè tant li fa. En insistir-li que entrava de ple en la seva franja de coneixement, ha demanat disculpes i ha suggerit que anés a consultar-ho als diaris de l’època. Des d’aleshores que ho tinc clar: aquest xat és un veritable crac!

La mare diu que als dos anys jo era una mallerenga i alguna cosa me n’ha quedat. Potser per això, goso encetar un tema que podria generar polèmica

Quin crac, aquest Chat!