Quina merda de món, a vegades
La meva filla fa violí els dilluns a la nit. No ha d’anar gaire lluny de casa però el camí no té gaire llum. Em fa ràbia reconèixer –perquè jo soc d’aquelles que les dones han d’anar on vulguin, quan i com vulguin– que no m’agrada que torni sola. Té 12 anys. El seu germà en té 15, i no he patit mai per la mateixa raó. I penso que quina merda, quina merda tan gran, que el meu coratge feminista reivindicatiu no m’impedeixi veure la realitat de món en què vivim, un món que és perillós per a les dones, un món on no puc estar segura que la meva filla està segura. Quina merda de món, a vegades.
Dimarts es va commemorar el Dia Internacional de la Lluita contra els TCA, els trastorns de la conducta alimentària. I dimarts vaig dir el mateix que penso cada dia, que patir un TCA és terrible per a qui el pateix i per a les famílies. Un TCA i qualsevol trastorn mental, és cert, però quina merda, els TCA. Que calen recursos humans, econòmics, hospitalaris al servei dels més joves, i que si no hi ha prevenció i educació i un canvi de paradigma, aquesta batalla serà infinita. Que la cultura de la primesa, de les dietes, del pes, d’associar la bellesa a pocs quilos és cruel i insana, i que a vegades penso que vivim en un món miserable. Un món que no para mai de dir-nos que no som prou guapos, prou rics, prou famosos en lloc de dir-nos que treballem per ser bons i ser bons i ser bons i ja està. Quina merda de món, a vegades.
Llegeixo aterrida la notícia de la mort d’una família, amb dos menors, quan s’ha cremat el local que ocupaven. No aprofundiré en els motius que els van impulsar a ocupar l’espai perquè sé perfectament, perquè soc mare i tinc una família, que no aniria mai a ocupar un espai que no és meu amb els meus fills si no fos perquè no tinc enlloc més on anar. I m’afecta que ens quedem amb la idea que eren ocupes, no pas que són morts per una bestialitat de sistema que es preocupa abans del capital que de les persones, que no posa la vida al mig, al centre, a tot arreu, que hi posa els bitllets. I penso que sí, que quina merda de món, a vegades.
I dic “a vegades”. El poso aquí al final amb recança i esperança alhora, perquè soc de les que creu que les nits no són eternes i que sempre cal continuar lluitant. I ho penso no sé exactament per què, però ho penso, a vegades.