“Quins rotllos que fots, papa”
Un col·lega il·lustrat sempre defensa que en qualsevol situació és important tenir l’última paraula. I ho argumenta a partir d’una pel·lícula de Woody Allen en què la seva nòvia, que ja n’està fins al gorro, li truca per comunicar-li que no l’aguanta més i que se’n va amb un altre; ell es fa l’ofès i pren una decisió dràstica: fins aquí podíem arribar, respon, i li diu que la deixa. És a dir, en comptes de ser el deixat es presenta com el deixador.
Aquesta escena, molt pel·liculera, diria que no existeix a la filmografia d’Allen. Però és igual: encara que sigui una invenció del meu soci és útil. Serveix per explicar que anticipar-se és una virtut. Això potser és una mica el que ara passa amb l’article de La lupa, que, després de prop de 150 diumenges arribant al seu correu electrònic -algun diumenge he fet salat i l’he enviada a les quinientes-, avui s’acomiada. Per què? Perquè sempre és millor acomiadar-se que no pas que t’acomiadin.
Bàsicament perquè els acomiadaments són amargs però els comiats, agraïts. Agraïments per a tots els companys d’EL 9 NOU -especialment per a la Cristina Anfruns, la correctora, que sempre em salva d’oblits-, per a tothom qui algun dia l’ha llegida i per als culpables que el projecte arranqués. Un és el periodista Jaume Collell, amb qui fa trenta anys vaig començar a col·locar una lletra darrere l’altra a la revista El Ter i que va ser qui em va suggerir que m’autoimposés l’exigència d’escriure un article cada setmana; i l’altre és Joaquim Pla, doctor en Física a qui sempre escolto i que, després dels primers quatre o cinc articles de La lupa en format digital, em va convèncer per publicar-los els divendres a EL 9 NOU. En Collell i en Pla, per tant, són els responsables que hagi compartit tants diumenges amb vostès.
Amb el temps, La lupa, com si fos una bola de neu, s’ha anat fent grossa. Hi he parlat bastant de tot: d’assassinats, de boletaires, d’hipoteques, de separacions, de pensions, de vacances o de kiwis. Sí, de kiwis. Perquè el kiwi diuen que porta vitamina C, millora la digestió, és antioxidant i va bé pel cor. Ras i curt: és saludable. Exactament el mateix que llegir. La secció la vam batejar com La lupa, però ben mirat també s’hauria pogut dir El kiwi. Si un dia tots aquests escrits m’inspiren un llibre, que ho tinc entre cella i cella, tant es podria titular La lupa com El kiwi. O, fins i tot, d’una manera més punyent: “Quins rotllos que fots, papa”.
Això és el que em diu el meu fill quan el mòbil l’avisa que ha rebut un correu, és La lupa, l’obre i hi fa una lectura en diagonal abans d’emetre un veredicte que sol ser: “Quina xapa, tu”. Sempre li dic que això sol ja és un èxit perquè un no escriu perquè tot agradi, sinó només perquè el llegeixin. Lògicament, però, satisfà més que agradi que no pas que no. I, per això, reconforta rebre missatges d’amics, de coneguts i d’anònims. A tots ells els vull donar les gràcies no només per llegir, sinó també per comentar-ho.
I no em sé estar, sabent que la llista és incompleta, d’esmentar incondicionals com en Joan Albareda, que diu “genial; aquesta reflexió només la podies fer tu”; en Pere Pous, que afirma que “haurem de crear el club de fans de l’Agustí Danés”; la Teresa Martí, que confessa que “sempre gaudeixo molt llegint La lupa, però avui m’has fet riure de debò”; en Xevi Vila, que relata que “m’has fet patir, però, al final, te n’has sortit prou bé”; la Maria Rosa Parareda, que subratlla que “m’agrada llegir-te”; en Pere Prat, que escriu “felicitats, molt bona reflexió”; en Jordi Codina, que apunta que “cada setmana et llegeixo; aquesta de les escales m’ha agradat especialment, estaves inspirat”; la Chelo Morillo, que explica que “llegeixo gairebé sempre els teus escrits; provoques somriure intel·ligent”; l’Esteve Camps, que ho resumeix amb un “felicitats, una setmana més”, o en Jordi Molas, que quan el text li toca la fibra passa l’article a tots els seus grups d’amics. A en Molas el nomenaré el meu representant. Potser farem duros.
Per contra, i està bé, també hi ha qui es queixa. Com la meva mare, que, com que no s’hi veu, no pot llegir La lupa, però algú o altre sempre la hi comenta i, després, em truca per renyar-me: “Això, havies d’explicar?”. Amb l’això es refereix, per exemple, al dia que vaig explicar que quan anàvem a la platja amb l’R-6, abans d’engegar ella sempre se senyava. Ho feia perquè no tinguéssim cap accident, però també perquè, si per mala sort l’haguéssim tingut, almenys que no fos amb cap estranger. No perquè tingués res en contra dels estrangers, que mai hi ha tingut res, sinó perquè la feia patir que si havíem de fer un parte no ens entenguéssim. El meu pare, més pràctic, sempre deia: “Però aquests no van a estudi?”. Aquests érem el meu germà i jo. I sí, anàvem a estudi però no érem políglots. Aleshores, amb prou feines devíem saber les taules de multiplicar fins a la del quatre -la del cinc estava xupada- i diferenciar un quadrat d’un rectangle.
De fet, un quadrat és un quadrat i un rectangle, un rectangle, però un quadrat també és un tipus de rectangle. És a dir, tot quadrat és un rectangle, però no tot rectangle és un quadrat. Ho vaig aprendre una vegada que un alcalde m’explicava que volia construir un pavelló i que ja tenia decidit el terreny. Per fer-ne la informació a El 9, li vaig demanar les característiques del solar. L’home, que no devia tenir les dades a mà però que tenia el plànol al cap, va dir-me que era un terreny rectangle i quadrat. I quan li vaig demanar que m’aclarís si era rectangle o quadrat, va treure-hi importància: “Vols dir que no és igual que et piquin el cul com les anques?”. Em va semblar una resposta genial. Al final, el que importa és entendre’s i fer-se entendre. Espero que durant tot aquest temps no només ens haguem entès sinó que a més algun dia fins i tot haguem connectat. Agraït que m’hagin acompanyat en una aventura en què, com en aquella pel·li potser inexistent de Woody Allen, podem triar el final. I acomiadar-nos com toca.