Històricament, la resposta s'hauria formulat utilitzant verbs com 'avançar', 'millorar', 'progressar'... Però avui, en un context de modernitat líquida, ja no sabem ben bé què volen dir aquestes paraules ni cap on apunten

El repte del Vic dels 50.000 habitants és majúscul. Com ho és, en l’àmbit de país, la Catalunya dels 8 milions. Un desafiament segurament només comparable, en èpoques contemporànies, a l’arribada de 3 milions de persones de la resta de l’Estat a casa nostra entre les dècades dels 50 i dels 70 del segle passat. Vivim un canvi d’època en què, depenent de com es resolguin les actuals crisis, això marcarà, per bé o per mal, el nostre futur durant dècades. El diagnòstic és a bastament compartit i ja s’exposava, per exemple, a la portada d'EL 9 NOU de la setmana passada: tenim un Vic (i un país) pensats, estructurats i dimensionats per a 30 o 40.000 persones (o 6 milions a escala catalana), però avui ja som molts més, més diversos i més desiguals. I així ens trobem els carrers i les avingudes col·lapsades a moltes hores del dia; les escoles i instituts rebent més de 400 alumnes de matrícula viva cada curs, mostra d’una mobilitat creixent dins del territori català; una atenció sanitària amb moltes dificultats per atendre les necessitats de la població (mentre que, incomprensiblement, el tercer CAP no arriba a Vic); una R3 que agafar-la s’assembla més a l’experiència de practicar un esport d’aventura que no pas un mitjà de transport a l’ús; un desdoblament de l’R3 que, tot i avançar, va lenta i no preveu, per exemple, la imprescindible estació de Vic sud; un parc d’habitatges de lloguer o de compra cada vegada més tensionat, alhora, per l’especulació i pel creixement de la demanda; etc. I la llista podria seguir amb relació a molts altres àmbits tant per Vic com per Catalunya. I arribats aquí, arriba la pregunta clau: cap on volem anar com a ciutat pensant en l’horitzó de 2040? Quo vadis, Vic? Històricament, la resposta majoritària s’hauria formulat utilitzant verbs com avançar, millorar, progressar, anar endavant... Però avui, en un context de modernitat líquida, com explicava amb encert el sociòleg d’origen polonès Zygmunt Bauman, ja no sabem ben bé què volen dir aquestes paraules ni cap on apunten. Els grans relats moderns que ens prometien que, guiats per la raó, avançaríem de manera lineal, directa i imparable cap al progrés material i la millora moral estan sota sospita i ja no ens orienten col·lectivament. Vivim temps de desconcert. Uns temps que ens aporten elements molt positius de debat i qüestionament d’allò que ens va semblar normal durant decennis, però que no ho era (violència i desigualtat de gènere; abús a l’escola, l’Església o l’exèrcit; malmetement ambiental...), però també negatius, ja que cada vegada es fa més difícil construir un mínim sentit comú compartit que ens permeti decidir i orientar, conjuntament, quin futur volem per Vic. Així, els dubtes que apareixen són de fons: créixer en habitants és positiu o negatiu? Un Vic que progressa és un Vic que gasta més o menys energia? Que té més o menys cotxes? Que té més o menys infants i escoles? I, parlant d’educació, quines són les pedagogies i els continguts més adequats pels temps que corren? I quins no? Per què? Quin model de cohesió social i territorial co-construïm entre les diferents persones, famílies, barris i col·lectius amb diferents valors i necessitats que vivim a Vic? Quines propostes tenim per a un envelliment que no es redueixi al casal d’avis i àvies i la residència? I per a una infància i una joventut cada vegada més diverses i desiguals? Qui i com exercirà les cures que cadascun i cadascuna de nosaltres necessitem al llarg de la vida? Com ha d’afrontar la Universitat de Vic-UCC els reptes de la futura baixada demogràfica i la creixent demanda de professorat qualificat per part d’altres universitats? Què voldrà dir feina en el proper decenni i com s’hi conjuguen, alhora, els drets laborals, la sostenibilitat ambiental i econòmica, i la conciliació entre la vida laboral, personal, familiar i participativa? Com es governen els avantatges d’un món digital i d’una intel·ligència artificial que són globals i alhora els problemes i complexitats que impliquen que són ben propers i locals? Quin model de mobilitat i transport es construeix en una ciutat i una comarca que creix en persones i territoris? Què menjarem en el futur, d’on vindrà, qui ho produirà i en quines condicions? Quin rol hi té el català en tot plegat? I finalment, sabent que em deixo molts altres debats, es planteja el desafiament més important i que, probablement, més impacte tindrà sobre tots els altres: salut, migracions, agricultura i ramaderia, alimentació, energia, convivència... Com combatre i alhora afrontar una emergència climàtica que canvia les regles de joc de la vida que hem estat vivint els darrers 200 anys? Com va constatar J. F. Lyotard en el seu cèlebre informe sobre La condició postmoderna de 1979, ja no tenim una solució unànime, compartida i en la qual creguem com a societat per a cadascun d’aquests reptes. Per això, en els diversos debats per anar co-construint les respostes als desafiaments que el Vic dels 50.000 habitants (i la Catalunya dels 8 milions, altament interrelacionats) ens formulen, la dimensió dels valors, la dimensió política i la dimensió ètica són cabdals. Ja no serveixen les (falses) solucions tecnocràtiques estructurades només per un petit grup de persones expertes. Com a acadèmic, sé bé que el coneixement és imprescindible a l’hora d’afrontar tots aquests reptes. I la Universitat de Vic s’ha posat i sempre es posarà al servei de la ciutat i del país per contribuir-hi. Però no n’hi ha prou. Les dificultats de fer que les coses rutllin al segle XXI són grans i totes les respostes estan plenes de paradoxes i complexitats. Per això, també cal explicitar des de quin model de valors, de societat i de persona es fan les diferents propostes; i quins impactes, presents i futurs, tenen les diferents respostes a cada envit. Per exemple, per cada solució als reptes que tenim ens podem preguntar: qui hi guanya i qui hi perd? O també, qui ens falta? O quant costarà a les futures generacions en termes econòmics, socials i ambientals? O què hi diu la recerca en aquest àmbit? Etc. Vic té 50.000 habitants; el nostre país, 8 milions, i els escenaris per al 2040 són diversos i no tots ens porten a una bona vida per a tothom. El desafiament és majúscul i complex. Per això, crec que és molt important que entomem les preguntes pel nostre futur d’una manera ètica i compartida a l’hora de respondre: Quo vadis, Vic?

Històricament, la resposta s'hauria formulat utilitzant verbs com 'avançar', 'millorar', 'progressar'... Però avui, en un context de modernitat líquida, ja no sabem ben bé què volen dir aquestes paraules ni cap on apunten

‘Quo vadis’, Vic?