Se’m va encallar el radiocasset. No hi havia manera de treure’l ni d’acabar de ficar-lo. Va passar la Guàrdia Urbana i em va veure a mi, amb mig cos a fora el cotxe, forçant l’aparell. Al cap de pocs segons ja estàvem tots tres amb les mans sobre el capó del cotxe buidant el que portàvem a les butxaques

Aquests dies que hi ha qui s’entossudeix a fer-nos creure que no ha passat el que tothom té clar que sí que ha passat, m’ha recordat una anècdota. El dia que estrenava carnet de cotxe vaig portar dos amics a Barcelona. Anàvem amb un Ford Fiesta a nom de la meva mare.

El viatge, més enllà de llicenciar-me al volant, era molt prosaic. Ens vam plantar als vidres de Catalunya Ràdio per veure en directe el programa que es feia en aquell moment. Quan vam baixar del cotxe vaig fer allò típic de treure la ràdio. El lladre més inexpert sabia que els radiocassets sempre estaven amagats al seient del copilot. El problema va venir quan ja marxàvem. Se’m va encallar el radiocasset. No hi havia manera de treure’l ni d’acabar de ficar-lo. Va passar la Guàrdia Urbana i em va veure a mi, amb mig cos a fora el cotxe, forçant l’aparell.

Al cap de pocs segons ja estàvem tots tres amb les mans sobre el capó del cotxe buidant el que portàvem a les butxaques. Quan un dels agents va escorcollar la cartera d’un dels meus amics en va caure una pastilla (un medicament genèric receptat pel metge), però, és clar, en aquell moment semblava una altra cosa. El més fàcil hauria estat dir: “Com que igualment no ens creuran, sí, tenen raó, estàvem robant el radiocasset per comprar més pastilles”. Quan totes les proves et van en contra, a vegades no cal entestar-se a portar la contrària.