Ral·li Dakar: la vida en joc
Fa temps que les grans competicions esportives són molt més que un simple joc, són el mirall d’un món en què els valors que haurien de guiar la humanitat s’erosionen. Després dels Jocs Olímpics d’hivern de la Xina i el Mundial de futbol de Qatar ara s’ha disputat, per segon any consecutiu, el Ral·li Dakar a l’Aràbia Saudita. A Pequín hi va haver gestos simbòlics a favor dels drets humans com el boicot d’alguns països en l’acte d’inauguració. A Qatar hi va haver molta polèmica sobre l’atropellament dels drets humans par part d’aquest emirat, però cap gest valent en defensa de la dignitat humana. Ara a l’Aràbia Saudita el brogit dels motors ha silenciat implacablement qualsevol controvèrsia sobre l’emplaçament d’aquesta històrica i famosa prova mundial. Tant silenci fa mal.
L’espectacle de pols enmig del desert no ens pot fer oblidar que aquest país de l’Orient Mitjà, que es regeix per la llei islàmica, a banda de no respectar la llibertat d’expressió o religiosa, els drets de les dones, dels treballadors migrants, del col·lectiu LGBTIQ, és un dels territoris –juntament amb l’Iran– on s’envigoreix de manera preocupant la pena de mort. La llista d’assassinats per part del govern de l’Aràbia Saudita és espantosament llarga. Ho seria, també, si fos una sola persona. L’any 2020 es van executar 27 persones, l’any 2021 es van segar 65 vides, i l’any passat tantes com 144. La pena capital és una aberració perquè confon la justícia amb la venjança. És l’acte més cruel perquè mata a sang freda en nom de la llei. En aquest cas una llei divina que decideixen els humans, com tots els càstigs de déu.
Ens han dit, o bé ens han fet creure, en nom de molts interessos, que l’esport no es barreja amb la política, com si la política estigués al marge de la vida. Tanmateix obeir aquesta directriu és més còmode que rebel·lar-s’hi. En parlava fa uns dies Josep Burgaya en un dels seus articles sobre la condemna a mort del futbolista iranià de 26 anys Amir Nasr Azadani per haver participat en les protestes a favor de les dones, i el paper que hi podia haver jugat Messi, l’estrella del Mundial. Deia de l’argentí que aquest “ha perdut una oportunitat d’or per ser realment gran més enllà del seu joc. Li pertocava especialment a ell fer un pas endavant i manifestar-se, no per prendre partit polític, sinó en defensa de la dignitat i la vida”.
Comparteixo la idea que el que fa gran a un esportista no és només el seu rendiment al camp o al volant, sinó el seu compromís amb els valors que haurien de prevaldre socialment. Passa el mateix amb la societat. El que la fa gran, diguem-ne humana, és la capacitat de ser crítica davant d’esdeveniments, ja siguin esportius o d’altre tipus, que no contribueixen, precisament, a edificar una societat més justa. Quan la societat o els esportistes s’acomoden i separen l’espectacle i el gaudi esportiu de tota la indignitat que hi ha darrere tenim un problema.
Tornem a l’Orient Mitjà. Aquest any, per a més inri, el Dakar ha coincidit també amb el fitxatge de Cristiano Ronaldo pel club Al-Nassr de l’Aràbia Saudita, que l’ha convertit en el jugador de futbol més ben pagat del món. Cobrarà 200 milions de dòlars per temporada per jugar a futbol i, naturalment, per guardar silenci davant les atrocitats del règim saudita, molt interessat a netejar la seva imatge a escala internacional. Cristiano es guanyarà molt bé la vida mentre tants d’altres l’aniran perdent injustament.