Les aspirines, les cafiaspirines, els optalidons, el Cerebrino... i sobretot la magnèsia de Cal Ylla, que ens la fèiem, i ens la demanaven molt, per anar de ventre

Vaig néixer i em van criar entremig de colònies, sabons, productes químics, càmeres fotogràfiques, rodets i pel·lícules. Soc fill de la drogueria Ylla, al carrer de les Neus de Vic. Ens trobem sovint, amb la Montse Planas; té la mateixa cara, la Montse, com si per a ella no haguessin passat els anys... I sempre la fem petar, és clar; de què voleu que parlem, sinó de records; que no se’ns en vagin. Ella era la dependenta i jo el nen de la casa, un marrec de calça curta, un aprenent obedient; feia el que em manaven. El matí dels dissabtes la drogueria era un formigueig; arribaven els clients i donaven a la Montse el llistat del que necessitaven; deixaven els cistells i cabassos arrambats sota el taulell, perquè nosaltres els omplíssim, i ells anaven per encàrrecs: a la Plaça, a la Rambla, al Passeig; eren els Rovira, de Rupit; els Cunill i els Tort, de Santa Eulàlia de Puig-oriol; els Puig, de Seva... Tots regentaven la típica botiga de poble, on s’hi podia comprar de tot: insecticides, pólvores per matar la cuca de les patates, sal nitre, àcid bòric... La colònia, diu la Montse, la veníem a unces, “posi-me’n tres unces” –cent grams–, ens deia la pagesa; i la brillantina també, tot es venia a granel; “Sí, i tant, el senyor Miquel, el teu pare, també en feia, de colònia, en veníem molta, era Lavanda, molt fresca, molt natural. La Nenuco, la Lucky, la Myrurgia, la Maja, la Sevillana, la Varon Dandy... eren més perfumades, les servíem a petricons”. També fèiem sabó líquid, i en veníem molt, que anava bé per rentar la roba de llana. Les aspirines, les cafiaspirines, els optalidons, el Calmante Vitaminado, el Cerebrino, les pastilles Juanola... i sobretot la magnèsia de Cal Ylla, que ens la fèiem, i la veníem en sobres, blancs i amb lletres vermelles; ens la demanaven molt, per anar de ventre... L’oli de ginebra era negre, per fer ungüents, per treure les espines clavades a la pell; la sosa càustica, per fer el sabó; la pega grega, per fer vernissos o per encolar el paper; l’àcid salicílic, per conservar els tomàquets; l’essència de ronquina, per la caiguda del cabell; la parafina, l’oli de mel rosat, la melissa per l’estómac i els trastorns menstruals, la glicerina... Els fotògrafs es feien el revelador: l’hiposulfit, la hidroquinona, l’àcid acètic. Els rodets, llavors només hi havia el blanc i negre, els dúiem cada dia, a les 7 del vespre, a la rambla del Carme, on parava el bus de Torelló; l’Antoni Piella treballava de nit, els revelava i l’endemà ens els tornava. Les diapositives Kodak les enviàvem a Alemanya, a Stuttgart, anàvem a Correus a certificar els paquets. “Saps quants anys han passat –em diu la Montse–, 25 anys a Cal Ylla, i després, quan vau tancar, 17 a Can Junyent. Tenia 19 anys quan vaig entrar a casa teva, tu en tenies 10”. Va ser l’altre dia, quan ens trobàrem al carrer Morgades, que m’ho recordava tot això; i és aquí, a peu dret, on em parlà de la facècia de la ratafia... “Era un senyor de pagès; va venir un dissabte assenyalat, el dia del Mercat del Ram, duia una garrafa de vidre de quatre litres, volia esperit de vi de melassa, per fer ratafia. L’hi vaig omplir i se’n va anar. Va ser poc després quan m’entrà el neguit... Sr. Miquel, aquest esperit de vi que he servit no el veig clar, li vaig dir a ton pare; i per què ho dius, això, Montse, em respongué ell. El senyor Miquel, que era farmacèutic, de seguida ho va veure clar, es posà les mans al cap i tancà els ulls... Sí, li havíem servit alcohol de cremar a aquell pagès, i quatre litres de ratafia feta amb metílic poden matar a mig poble. Qui era aquest?, com era?, d’on era?... repetia el senyor Miquel; res, l’hem de trobar, sigui com sigui! Vam començar els tràmits; al jutjat, a sanitat, pel que pogués passar”. Jo, que llavors era jovenet, vaig viure aquest drama que em recorda la Montse. Era Setmana Santa i no sé a qui se li va ocórrer que havíem d’anar a Palau, a veure el senyor bisbe; que eren dies d’ofici, que tothom aniria a missa, i que tots els rectors dels pobles diguessin, abans de començar el sermó, “que si algú havia anat a Vic, a Cal Ylla, a comprar esperit de vi per fer ratafia...”. I fou així, un Diumenge de Glòria, quan es trobà l’home, era de Sora, i encara no l’havia fet, el licor. Abans d’acomiadar-nos, em diu la Montse que cada dissabte la venia a veure, aquell pagès de Sora; un bon home, estava molt i molt agraït. “Sí, Queló, que eren altres temps, que vam patir molt, que podria haver estat dramàtic, Verge Santa! Que hauria pogut matar molt gent, aquella garrafa de ratafia”.

Les aspirines, les cafiaspirines, els optalidons, el Cerebrino... i sobretot la magnèsia de Cal Ylla, que ens la fèiem, i ens la demanaven molt, per anar de ventre

Ratafia