Com a dona i com a pagesa de muntanya, estic convençuda que el que ha faltat al sector primari és autoestima

Catalunya té 947 municipis. La majoria de ciutadans, prop del 95%, es concentren a uns 300 municipis de més de 2.000 habitants, considerats població urbana. En canvi, la visió bucòlica del que suposa viure al món rural sembla que hauria de revertir aquestes estadístiques. Per viure en un lloc ens hi hem de poder guanyar la vida i hem de disposar de serveis bàsics que garanteixin igualtat de drets en qualitat de vida independentment del nostre codi postal. Ajuntaments petits posen a disposició pisos de lloguer per a joves o lloguers socials i no s’omplen. És lògic. I ja no en parlem si es tracta d’una masia o una casa aïllada. Toquem de peus a terra. Volem pobles vius o volem pobles dormitori i de caps de setmana? El desenvolupament social i econòmic del nostre país s’ha fet, i es continua fent, des d’una visió urbana i a esquena del territori. El pal de paller del món rural és la pagesia familiar arrelada al territori. Una pagesia professional, tecnificada, resilient, eficaç i sostenible que s’adapta a les demandes de la societat perquè arribin a la nostra taula aliments sans, segurs i de proximitat complint amb totes les normatives sanitàries, de benestar animal i agroambientals que se’ns exigeixen. Però actualment representem encara no el 2% de la població activa i, d’aquest, només el 9% té menys de 40 anys. El futur pot semblar no gaire esperançador, però dels reptes socials i econòmics que tenim per davant la pagesia som peça clau. Sovint se’ns veu com part del problema però, en realitat, som part de la solució. Com a dona i com a pagesa de muntanya, estic convençuda que, durant massa temps, el que ha faltat al sector primari és autoestima. Generacions enrere “donar una vida millor als fills” era que anessin a viure i treballar a la ciutat. Que un noi o una noia diguessin que eren de pagès era com de poca categoria. Les activitats agràries i ramaderes eren unes economies d’autosuficiència que permetien un “anar tirant” a les famílies però ni la viabilitat econòmica ni la mentalitat del moment ajudaven a prosperar. Això va anar canviant. Ens vam adonar que som importants. Que si el camp no produeix, la ciutat no menja. I també sabem que sense la nostra activitat els prats de muntanya, les planes o els parcs naturals no serien el que són. Som gestors i conservadors del paisatge. Però, en canvi, la desconnexió entre la pagesia i la resta de la societat és cada vegada més gran. Es desconeix la nostra feina, l’origen dels aliments, els sistemes de producció, les normatives que complim, etc. Per contra, se’ns criminalitza i se’ns menysté molt fàcilment. Cal molta pedagogia. Perquè cada vegada que anem a comprar, estem decidint quin país volem. Ens hauríem de preguntar més sovint per què un aliment és tan barat i no pas per què és car. Durant els anys noranta ens van vendre que la diversificació de la nostra activitat ajudaria a millorar la viabilitat agrària i ramadera. Es va apostar pel sector terciari. Convertint així masies, cabanyes i altres construccions històricament agràries en allotjaments turístics. Ho hem fet tan malament que ara admetem a tràmit denúncies perquè un gall canta o les campanes del campanar mil·lenari sonen. Hem buidat els pobles entre setmana i els massifiquem els caps de setmana. Hem tancat les botigues i els forns de pa i hem obert grans superfícies comercials. Al restaurant, ens mengem un entrecot de Nebraska o un xai de Turquia mentre mirem per la finestra un ramat d’ovelles de raça Ripollesa sense pensar que si no mengem xai autòcton, aquell ramat aviat ja no hi serà. Lloguem un guia de muntanya que ens explica les meravelles dels parcs naturals sense posar-se a la boca la falta de ramats d’ovelles, d’escamots d’eugues i de la resta de ramaderia extensiva per fer la gestió eficaç d’aquests espais. Ens venen la solució a tots els mals la instal·lació de calderes de biomassa que exportem d’Itàlia però s’ha fabricat amb gasoil i electricitat al bosc del costat de casa i projectem parcs solars sobre els millors terrenys agrícoles de Catalunya perquè al propietari li és més rendible que seguir-los llogant al pagès. La Catalunya rural no es buida, l’omplim d’errors.

Com a dona i com a pagesa de muntanya, estic convençuda que el que ha faltat al sector primari és autoestima

Realment la Catalunya rural es buida?