Estereotipar els habitants de la capital d’Osona ha estat gairebé una obsessió al llarg de la història

Un que fa pocs anys que viu a Vic renegava l’altre dia de la manera de ser dels vigatans. Estereotipar els habitants de la capital d’Osona ha estat gairebé una obsessió al llarg de la història. Encara arrosseguem l’estigma del retrat cruel que va fer Miquel Llor de la societat vigatana del primer terç del segle passat, amb la boira que preservava la ciutat “d’influències estranyes (…), que dormita recollida en ella mateixa perquè no se li escapin els bons ni els mals pensaments”. La Laura havia comès el pitjor dels pecats que es podien cometre en aquella ciutat on la gent espiava des de darrere les cortines: “El pecat de l’escàndol.”

Josep Pla parlava del “motlle vigatà” quan es referia “a la vida aspra i dura, els costums morigerats, el nervi fort…”, una manera de ser que també feia extensiu a la gent del Lluçanès. El mateix escriptor empordanès, a Un senyor de Barcelona, recorda que el manlleuenc Rafael Puget sempre havia dit que per a ell Vic tenia un punt de misteri: “Mai va ser totalment carlista ni totalment liberal; ni ben bé monàrquica, ni ben bé republicana, ni revolucionària ni reaccionària.” També deia que hi ha tres coses típiques de la ciutat: les llonganisses, els canaris i els capellans. Es veu que era molt habitual entre els vigatans de l’època tenir un ocell al menjador que ambientés l’estança amb el seu refilet. Quan jo era jove hi havia un grup, els Karda Fàstik, que versionaven la dita en una cançó que feia així: “Què hi ha a Vic? Capellans, putes i pans de pessic.” A aquestes, però, no les tenien al menjador de casa.

Albert Om, al llibre Què dirà la gent, cita l’escriptor rodenc Emili Teixidor, que qualificava els de la Plana de “reconsagrats”. I ho exemplificava amb aquelles visites de compromís a parents i amics dels diumenges a la tarda en què “t’acompanyaven a la porta després d’haver-te passat un parell d’hores a casa seva, i et deixaven anar: ‘Ai, potser hauríeu pres alguna cosa…”.

Avui, a la ciutat dels 50.000 habitants, de més de 90 nacionalitats i d’una població interconnectada en un món globalitzat, fa riure intentar definir el motlle vigatà. O, encara més, veient d’on venim, plantejar-se si, com diuen alguns, qualsevol temps passat era millor.