El 1939. un consell de guerra el va condemnar a 12 anys de presó. Es va escapar, però no va poder tornar a Vic dins després de la promulgació del decret llei d'indult del 1969

Va ser l’any 1961 –jo tenia 12 anys justos– que vaig conèixer “els francesos”, això és la família formada per Consol Fabregó i Riera (natural de Vic, germana de la meva àvia paterna), anomenada tia Selo pels familiars, i el ferroviari Ramon Ferrés i Companyó (nascut a Sant Andreu del Palomar), que van tenir tres fills: Ramon (Ramonet), Joan (Juanito) i Pere (Peret). Eren, respectivament, oncles i cosins germans del meu pare. Compromesos tots ells a fons amb la República, es van haver d’exiliar el 1939 (en Ramonet va ser empresonat a la Model pels franquistes i es va escapar l’octubre de 1944 mentre el feien treballar en la construcció del túnel de Viella). En el temps de la Guerra Civil vivien al vigatà carrer dels Argenters, 9, 3r. Després d’haver passat pel camp de concentració d’Argelers, es van dispersar per França fins que es van poder reagrupar, gràcies a les informacions de diaris com La Dépêche, que facilitaven els contactes entre familiars o coneguts, a Tolosa de Llenguadoc. Instal·lats en aquesta gran ciutat, els joves van formar també les seves famílies. Tanmateix, en Ramonet no va venir a Vic fins després de la promulgació del decret llei d’indult del 31 de març de 1969, pel qual es declarava la prescripció de tots els delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939. Vaig anar amb un amic a veure aquests parents a Tolosa l’estiu del 1977 (jo tenia llavors 28 anys), després que en Ramonet m’hagués animat a desplaçar-me a la ciutat que els havia acollit. Ens va rebre amb molta amabilitat al seu domicili, al número 4 de la rue des Nénuphars. Tot sopant (a les 6 de la tarda), ens explicava la seva història: com va anar a penjar la bandera republicana a l’Ajuntament de Vic, els escrits que havia publicat durant la guerra al periòdic vigatà L’Hora Nova, com va ser fet presoner i la seva estada a la Model, on va coincidir amb Agustí Esclasans –que es feia valer tothora la seva condició de poeta–, com el van portar a treballar al túnel de Viella, d’on es va escapar per anar a reunir-se amb els seus a França –i em va donar un retall de la bandera republicana que el va acompanyar durant tota la seva aventura–. Em va quedar gravat el comentari que em va fer del llibre d’Eduard Junyent, La ciutat de Vic i la seva història (1976), del qual em va dir que pròpiament l’autor l’hauria hagut de titular La ciutat de Vic i les seves pedres. L’endemà vam anar a visitar el seu pare, Ramon Ferrés i Companyó (no tinc present, tanmateix, d’haver vist la tia Selo). Vivia força modestament en una casa de veïns, mancada dels indispensables sanitaris a dins del pis: tots els veïns havien de sortir de casa per anar a la comuna, una mena de garita a la qual s’accedia després de travessar un hort. També em va parlar de les seves aventures i m’ensenyà un casc de soldat alemany de la Segona Guerra Mundial (que la família Ferrés va haver d’endurar sencera a França). El 14 d’abril de 1931, data de la proclamació de la Segona República Espanyola, en Ramonet tenia 12 anys. En esclatar la guerra, el 18 de juliol de 1936, en tenia 17. L’aparició de Ramon Ferrés i Fabregó a l’escena pública és molt primerenca: n’hi ha testimonis a la premsa vigatana des del mateix 1936, un cop ja iniciat el conflicte civil. En efecte, al núm. 7 de L’Hora Nova, del 10 de setembre d’aquest any, hi trobem el seu nom en l’anunci per a l’endemà (la Diada Nacional de Catalunya) d’un míting d’afirmació antifeixista a celebrar en el Teatre Vigatà. Atenció: a l’acte, organitzat pel P.O.U.M. i presidit per Lluís Aumatell, membre del Comitè Central Antifeixista de Vic, hi havien de prendre la paraula no menys que Wilebald Solano, secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica, Julià G. Gorkin i Andreu Nin pel comitè executiu del P.O.U.M., i Miquel Gabarrós, pel Comitè Local del partit. I, al costat de tots ells, aquest xicot de tan sols 17 anys que es deia Ramon Ferrés. L’Hora Nova de l’endemà afirmava: “Tot seguit prengué la paraula el jove Ramon Ferrés de les Joventuts Comunistes, el qual tractà de les circumstàncies actuals i combaté durament la bèstia negra del feixisme”. Més endavant el periòdic vigatà ponderava la seva “abrandada retòrica”. Tanmateix només trobem un escrit signat per ell a L’Hora Nova: era publicat l’1 d’abril de 1937 i es titulava La revolución está en peligro. En altres ocasions el veiem aparèixer a la premsa com a participant en actes de solidaritat. En el Consell de guerra celebrat a Barcelona el 3 d’agost de 1939 (l’acta del qual m’ha facilitat l’historiador Valentí Girbau, a qui resto agraït) Ramon Ferrés era acusat de pertànyer a la C.N.T. i es feia constar que “fue miliciano al servicio del Comité Revolucionario, hizo guardias, practicó registros domiciliarios e intervino en la quema y destrucción de las iglesias de la vecindad”. Per això va ser condemnat a la pena de 12 anys i un dia. Com ja he comentat abans, el van empresonar fins que es va poder escapar i travessar la ratlla de França.

El 1939. un consell de guerra el va condemnar a 12 anys de presó. Es va escapar, però no va poder tornar a Vic dins després de la promulgació del decret llei d'indult del 1969

Record de Ramon Ferrés i Fabregó