Es manté com un lloc privilegiat per la seva situació pirenaica i perquè s'han fet les coses bé per mantenir el seu atractiu turístic

L’estiu sembla propici a l’enyorança pels records. Camprodon, el meu poble, on vaig néixer, sempre serà el meu, tot i que per la feina del meu pare vaig viure a altres llocs i ara finalment a Tona. Però cap d’ells serà per a mi com Camprodon. Va ser poc abans de l’aiguat del 1940, d’on em vaig salvar per la destresa de la meva mainadera. M’ha semblat que podria parlar de molts records i anècdotes, unes viscudes i altres escoltades, del temps que hi vaig viure i dels estius que hi anava amb el pare i la mare i més tard amb la meva família. Al carrer València, on vaig néixer, on ara hi ha la farmàcia, hi havia un convent de monges que feia de guarderia. Jo hi anava, vivíem just davant, i un dia vaig voler agafar una abella amb les mans i, és clar, ella es va defensar. La monja amb la seva caritat cristiana (?) en lloc d’ajudar-me a calmar el mal em va dir que així aprendria a no fer-ho una altra vegada: gràcies, germana! Bé, referent a la farmàcia que ara ocupa el seu lloc, encara es pot veure l’entrada al convent. Un personatge entranyable de Camprodon va ser un rector: mossèn Joan Tusell. Jo li havia fet d’escolà algun estiu. Recordo que un diumenge que celebrava la missa un altre capellà, amb ell vam passar la safata on els feligresos posaven diners. Aquell diumenge un d’ells, un conegut polític/empresari que tenia una torre al passeig Maristany, va obrir el moneder i hi va dipositar un bitllet de 500 pessetes. Però mossèn Tusell, que era molt murri, va veure que també n’hi havia un de 1.000 pessetes i li va suggerir que l’hi donés. L’estiuejant va fer-ho, però la seva sorpresa va ser que no li va pas tornar el de 500 i se’n va anar amb 1.500 pessetes. He de dir que mossèn Tusell tots els diners els emprava a fer caritat. D’aquest mossèn podria explicar-ne moltes més coses, però faltaria espai. Camprodon el recorda i encara, com jo, molts hi van conviure. També recordo un matrimoni una mica gran que tenien un comerç al carrer València i la seva dona sempre li deia que volia anar a sopar fora. Ell, que era una mica foteta, un dia li va dir: “Avui soparem fora de casa”. Ella va pensar que anirien al restaurant. Però després d’empolainar-se, va veure que el seu marit havia posat i preparat per sopar una taula al carrer. No sé com va acabar tot. Conegut per les galetes Birba, on anàvem els més menuts a buscar les restes de galetes i les defectuoses, que ens les donaven. Important per la seva tradició de bons embotits i un pa com pocs se’n troben a altres llocs, es manté com un lloc privilegiat per la seva situació pirenaica i perquè s’han fet les coses necessàries perquè el turisme segueixi essent una de les seves fonts de riquesa. Tant de bo altres pobles en prenguessin exemple. Podria explicar moltes més coses, ja que Camprodon ha tingut sempre un ambient envejable i, per tant, ocasió de moltes anècdotes. Però centrem-nos en altres fets. El 1939 va ser lloc de partida de molts que fugien de la persecució franquista i, per altra banda, de l’any 1941 al 1945 va ser lloc d’arribada de jueus que fugien dels nazis que arribaven a França i tant uns com altres ho feien per camins prou difícils i llargs. Durant anys, a Camprodon hi va haver un destacament de soldats que els diumenges assistien a missa a l’església del Carme. Pel camprodonins i pels visitants era un espectable per les ordres que rebien els soldats a toc de trompeta i per sonar l’himne nacional en el moment de la consagració en el transcurs de la missa. Aquests soldats feien controls abans d’arribar a Camprodon, perquè durant alguns anys fou necessari un salconduit per poder anar-hi i s’havia de tramitar a la Guàrdia Civil. El control es feia, moltes vegades, al costat del pont de les Rocasses. Recordem que el tren, llavors, arribava fins a Sant Joan de les Abadesses i el trajecte fins a Camprodon era amb els autocars Güell. Hi ha un fet que s’ha explicat de moltes maneres. És la mort, el 1957, de qui era capità general de Catalunya Juan Bautista Sánchez. Uns diuen que d’un atac de cor a un hotel de Puigcerdà, on havia nascut. Altres, que va ser assassinat per ordre de Franco i altres, que el van disparar en un control a prop de Camprodon i traslladat després a Puigcerdà. Sigui com sigui, el que tots creiem és que l’ordre de fer-lo desaparèixer venia del règim pel fet que ell s’havia mostrat monàrquic en més d’una ocasió tot i haver lluitat al costat de Franco en més d’una guerra, entre elles la Guerra Civil. Segur que encara viu algú que ens podria explicar la veritat. A Camprodon hi va néixer Isaac Albéniz, però molt poc després va anar a viure a Barcelona. Però Camprodon ha sabut aprofitar-ho per un festival, cada any, que atrau molta gent de totes classes socials i per tant, profit pel poble. Tot un exemple a seguir. De llocs emblemàtics se’n troben a molts pobles. El que cal és saber-los aprofitar.

Es manté com un lloc privilegiat per la seva situació pirenaica i perquè s'han fet les coses bé per mantenir el seu atractiu turístic

Records de Camprodon