A la dècada dels anys quaranta i cinquanta era un poble petit. Tots ens coneixíem pels noms de les cases i la vida era monòtona com corresponia a un poble industrial

Ara que és temps de Pastorets, he recordat els anys que vaig viure a Manlleu i que no em descuidava cap any d’anar-los a veure. Però la percepció dels records pot ser molt diferent d’un a altres. És la manera de veure els llocs, els fets, les persones i l’entorn en què et movies. Perquè cada lloc, cada fet, cada persona i entorns podem veure’ls segons com han influït en nosaltres. Així doncs, el que jo pugui recordar serà personal, però dins la percepció que jo en tenia entre els anys 1945 i 1955. Van ser uns anys de contrastos per a mi. Manlleu a la dècada del 45 al 55 devia tenir entre 6.000 i 7.000 habitants, un poble petit encara. Les persones ens coneixíem més per allò de ca o can: cal boter, can Bernat, el molí, etc., possiblement no sabíem si es deien Josep, Mercè o el que fos. Però tots sabíem de qui parlàvem. Als més petits ens agradava en Martí dels cacauets. Es posava al camp de futbol els diumenges que hi havia partit i el dilluns hi anàvem i quasi sempre trobàvem a terra alguna rubia (pesseta) que s’havia extraviat. Per a mi, els primers anys de viure-hi van ser anys tristos. Es notava que feia poc que havia acabat una guerra i les conseqüències de l’aiguat de 1940. Però les filatures i les fàbriques de teixits treballaven dia i nit. Recordo una anècdota en una fàbrica de teixits on treballava Ramon Puntí. Un dia a l’hora de descans, al pati de la fàbrica, en Puntí anava parlant sol i gesticulant. Al director això el va inquietar fins al punt que li va preguntar si no es trobava bé i ell li va respondre que feia de dimoni als Pastorets i estava assajant. Per cert, per dimoni gros en Donada, amb dents d’or feia por als pastorets i respecte pel carrer. La vida era monòtona, com corresponia a un poble que s’assemblava més a una colònia industrial. Les fàbriques es regien per uns horaris molt semblants i el so de les sirenes a les hores d’entrar i sortir moltes vegades es confonia. Com a poble, dins la comarca d’Osona, crec que la podríem considerar com la més industrialitzada. Això va fer que fos un dels pobles de la comarca que més aviat rebés immigració, i aquest fet encara és evident avui. Però també ha sigut un poble capaç de reconvertir-se en les crisis. Avui té tallers que tenen un alt nivell tecnològic i això els provoca una manca d’operaris preparats. És allò que passa quan falta formació professional i excés de llicenciats. A Manlleu, com passava a molts pobles, durant la postguerra alguns dels seus habitants van patir represàlies tant per part dels dirigents polítics com per part de l’Església. Alcaldes, com a caps del Movimiento, s’encarregaven de fer les denúncies. Quant a l’Església, cal no oblidar que el llavors bisbe de Vic, Perelló i Pou, s’havia mostrat favorable a Franco, fins i tot comparant-lo a Moisès. Per poc no el va fer la reencarnació del Messies. Els que érem seminaristes aquell temps el recordem. Per tant, no era estrany que alguns capellans quan predicaven semblava més que fessin elogi dels assassins. Però també hi havia qui protegia persones que volien sortir del país. Segur que som molts els que podem recordar mossèn Pere de la pipa, que va ajudar a molts a passar els Pirineus. Ell sempre deia que mai mentia i ho va fer evident en un possible cas, verídic o no, en el qual, segons ell, es va trobar amb la Guàrdia Civil que el buscaven i no el van reconèixer. Li van preguntar si havia vist mossèn Pere de la pipa, ell mateix, i els va dir que feia poc era una mica més amunt. Ell acabava de passar-hi, per tant, tampoc va mentir. De comerços hi havia de tot, els que s’aprofitaven d’unes balances d’agulla que es movien molt de pressa i, per tant, el pes era dubtós. Un dia en una pastisseria el botiguer anava molt de pressa a pesar i el client li va dir: “Compte, que si estafeu Déu us castigarà”. I el botiguer, sense pensar-s’ho gens, li va contestar: “Déu no es fica darrere els taulells”. Podria explicar més coses, però faltaria espai. Evidentment que quan ets infant tot et marca o s’esborra. La llàstima és que amb aquells nens que vaig compartir La Salle, els Hermanos, poc n’he sabut més, tot i les hores que vam jugar junts. D’alguns en recordo els noms. El contrari del que m’ha passat amb els que vaig compartir Seminari des de l’any 1951, que encara ara ens trobem cada any en un dinar. Manlleu, com tots els pobles industrials, s’ha hagut de renovar contínuament i, en el seu cas, crec que n’ha sabut prou perquè ens hi fixem. Així i tot, ha quedat molt marcada per la immigració estrangera, essent un exemple, amb escasses excepcions, d’integració. Escriure alguns records pot semblar nostàlgia. I ho és. Oblidar els records és el que ens fa perdre el sentit de part de la vida i per tant ens porta a pensar que el passat no és important històricament. Sense història no podem justificar mai el present.

A la dècada dels anys quaranta i cinquanta era un poble petit. Tots ens coneixíem pels noms de les cases i la vida era monòtona com corresponia a un poble industrial

Records de Manlleu