Recuperar el telèfon fix tradicional?
L’apagada elèctrica que va afectar Catalunya aquest passat 28 d’abril va deixar fora de servei no només la calefacció, la il·luminació i l’aigua calenta, sinó també bona part de les línies de telèfon fix que funcionen sobre infraestructura de fibra òptica. Aquesta situació ha generat un debat en algunes tertúlies sobre la necessitat de conservar un sistema analògic basat en cable de coure que, a diferència de l’arquitectura IP, pot operar sense subministrament elèctric extern. A continuació s’explora l’impacte tècnic i social d’aquesta transició i les seves implicacions en emergències.
Durant dècades, la xarxa telefònica estatal es va fonamentar en parells de coure que, a més de transmetre la veu, subministraven l’energia necessària als aparells (al voltant de 50?V en repòs). Aquest disseny permetia que el telèfon fix mantingués la seva funcionalitat fins i tot en situacions d’apagada, sempre que la central tingués el seu sistema de bateries o grups electrògens operatius. No obstant això, la necessitat de reduir costos de manteniment dels milers de quilòmetres de coure, especialment a les zones poc poblades, juntament amb la demanda creixent de banda ampla –que la fibra òptica ofereix, transportant gigabits per segon sense interferències electromagnètiques– i les estratègies dels operadors d’oferir paquets convergents d’internet, telefonia i TV han impulsat el desmantellament gradual de la tradicional xarxa de coure. Aquesta transició, tot i la seva lògica econòmica i tècnica, deixa vulnerables col·lectius com la gent gran o les persones amb dependència mèdica, que perden la capacitat de trucar en moments de blackout quan més necessiten un sistema robust i sempre disponible.
Els telèfons fixos basats en fibra òptica, que utilitzen tecnologia VoIP (Voice over IP), depenen de dos components essencials: l’ONT (Optical Network Terminal) –que converteix el senyal òptic en elèctric i ofereix les connexions RJ-11 per al telèfon i Ethernet per a dades– i el rúter (o switch PoE/adaptador de corrent), que subministra energia a l’ONT i gestiona el trànsit de veu i internet. En cas d’apagada elèctrica, tant l’ONT com el rúter queden inoperatius i el servei de telefonia fixa es talla, llevat que l’usuari compti amb un Sistema d’Alimentació Ininterrompuda (SAI) que mantingui actius aquests equips durant la interrupció.
Per garantir la continuïtat del servei de telefonia fixa sobre fibra òptica durant una interrupció del subministrament elèctric, es disposa de diverses opcions amb avantatges i limitacions tècniques i econòmiques. D’una banda, en l’àmbit domèstic, un SAI pot mantenir l’ONT i el rúter actius entre dues i sis hores segons la seva capacitat i la càrrega de consum, encara que requereix un desemborsament inicial i un manteniment periòdic; a més, existeixen models de rúters amb bateria integrada que ofereixen autonomia de fins a 24 hores, tot i comportar un sobrecost en la compra o en una quota mensual. D’altra banda, en l’àmbit empresarial, es poden implementar centraletes híbrides o PBX que incorporin un canal analògic de reserva a través de coure, però aquesta solució resulta massa complexa i costosa per a la majoria de casos. En conjunt, aquestes alternatives milloren la resiliència del servei, tot i que suposen una despesa i una complexitat addicionals que cal valorar segons les necessitats i el perfil de l’usuari.
La recuperació del sistema analògic de coure troba defensors en qui valora la seva seguretat i simplicitat: en situacions d’emergència com incendis, inundacions o apagades massives, aquest sistema continua operatiu gràcies a l’energia que subministra la central, garantint l’accés immediat al 112 sense dependre de bateries domèstiques ni generadors privats. No obstant això, els escèptics adverteixen la lentitud d’aquest model per adaptar-se a les demandes actuals, especialment en entorns laborals i domèstics on es requereix integració amb serveis digitals. L’obsolescència de la infraestructura de coure i l’absència de suport per a funcions com la identificació de trucades múltiples, el reenviament automàtic o l’enregistrament al núvol contrasten amb la telefonia IP moderna. Alhora, l’auge de la fibra òptica i de les xarxes mòbils 4G/5G fa disminuir la viabilitat econòmica del seu manteniment per part dels operadors, que prefereixen invertir en infraestructures amb majors capacitats i flexibilitat.
La desaparició progressiva de la xarxa de coure, impulsada per l’atractiu tècnic i econòmic de la fibra òptica, no hauria d’eximir-nos de prendre mesures per pal·liar la dependència del subministrament elèctric. En primer lloc, caldria que les polítiques públiques incentivessin la inclusió d’un Sistema d’Alimentació Ininterrompuda (SAI) bàsic en tots els ONT, amb suficient bateria per garantir un mínim de vuit hores d’operativitat; al mateix temps, seria essencial destinar ajuts o subvencions perquè llars amb persones grans, en règim de dependència o amb malalties cròniques poguessin instal·lar aquests SAI sense càrrega financera excessiva. Finalment caldria fomentar les campanyes informatives sobre la necessitat de disposar de sistemes de reserva –sigui mitjançant el telèfon mòbil, un SAI addicional o bateries externes– per assegurar la continuïtat del servei en cas d’apagada. Aquest enfocament integral permetria articular un model híbrid que mantingués la qualitat, flexibilitat i noves funcionalitats de la telefonia IP, alhora que recuperés la robustesa i seguretat que el coure proporcionava històricament. Només així garantirem un servei resilient de comunicació davant qualsevol imprevist.