Caldria que existís una col·laboració administració-món empresarial per prosperar econòmicament i social, però aquesta col·laboració brilla per la seva absència

La Generalitat, des de principis dels anys 80 del segle passat, té traspassades les competències de l’Estat sobre medi ambient i instal·lació d’activitats. Sobre aquest tema, el nostre Parlament ha legislat poc i malament. L’any 1998 va aprovar la llei 3/1998 d’activitats, mediambientals, i després moltíssimes normes burocràtiques i decrets, però, fins avui, molta lentitud i més problemes afegits. Les empreses i autònoms necessiten llicència per construir i muntar fàbriques, parcs solars, magatzems o supermercats, però obtenir-la molt sovint és un viacrucis. Caldria que existís una col·laboració administració-món empresarial per prosperar econòmicament i social, però aquesta col·laboració brilla per la seva absència. Cada vegada és més greu i denota una incompetència de l’administració en un temps en què tothom parla de la digiltalització del sector públic. L’economia evoluciona molt de pressa; al revés que l’administració. El comentari ve a compte d’una notícia de l’estiu passat a EL 9 NOU sobre la intervenció d’un empresari dels més importants d’Osona a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. L’empresari explicava que el negoci els anava bé i que es volien expandir arreu de Catalunya, però va deixar anar, molt correctament, que el que no entenia era que obtenir una llicència d’activitats per muntar un establiment, en aquest cas supermercats i benzineres, pogués costar entre 4 i 6 anys i, per això, reclamava al president de la Generalitat i al conseller del ram que agilitessin les gestions. Malauradament, no crec que n’hagi fet cas ningú perquè donem per normals qüestions que no ho són amb la conseqüent pèrdua de temps i diners per les empreses que creen llocs de treball i riquesa. Per què passa això? L’administració catalana és filla de l’espanyola i neta de la francesa. Per tant, està impregnada de la grandeur. La burocràcia està per sobre dels ciutadans: molta lentitud, torni vostè demà o demà passat. I si s’emprenya, no torni. Això passa, d’una banda, perquè la majoria de polítics només tenen al cap conservar el poder i quedar bé i, de l’altra, perquè els directors generals són càrrecs polítics, i moltes vegades novells, que no coneixen el funcionament del que han de fer i gestionar. A més, els funcionaris de carrera –no tots– passen del tema perquè cobren el mateix tant si treballen molt com poc. Caldrien canvis. A Catalunya portem ja molts anys de gestió i, si una empresa amb 40 anys de funcionament no modifiqués res, ja estaria tancada. Per això s’han d’aplicar millores. La manca de competència crea la incompetència en tots els camps de la vida: econòmica, social, política i fins i tot en la vida personal. Però l’administració no té una planificació de treball. Cada mes, cada trimestre o cada any és igual. El ciutadà ja s’espera. És clar, si no li queda altre remei. I per postres hi ha treballadors públics que tant és que treballin poc com molt, siguin competents o mandrosos i, al final, passa com diu aquella dita catalana: “A un mal feiner cap eina li va bé”. Aquesta és la realitat. La conec perquè als anys 90 vaig estar durant una legislatura a la Comissió de Govern Local de la Generalitat. Per aquesta comissió hi passaven les lleis amb incidència en el món local com la d’activitats classificades i mediambientals, però ningú hi feia cap esmena perquè els textos ja eren supervisats pels savis de la casa i, fer-hi aportacions, podia semblar una ingerència de gent sense categoria burocràtica, com jo mateix. De totes maneres com que els efectes perniciosos d’aquesta llei ja els havia patit com a alcalde del meu poble, vaig presentar una addenda en el sentit d’agilitzar els tràmits, no marejar les llicències i anar de bracet amb els ajuntaments, que són els veritables damnificats perquè estan entre l’espasa i la paret. El primer projecte per construir o instal·lar una activitat, sigui la que sigui, l’hauria de rebre l’Ajuntament perquè l’alcalde és el que hi sol posar la cara, la feina i coneix com el palmell de la mà el seu municipi. Una qüestió vital: posar terminis com a Alemanya. Llicència menor, quinze dies; les altres, màxim tres mesos i si l’Ajuntament no contesta el particular pot començar les obres. Amb aquest tema fins i tot Portugal, ens ha passat a davant. El sol·licitant hauria de pagar un aval proporcional al cost econòmic del projecte. Segur que compliria totes les mesures. Si no, l’administració no li torna l’aval. No com el sistema actual amb mesures correctores a posterior que la majoria de vegades queden per fer. Això seria passar d’una administració tipus “policia” de control excessiu a una de col·laborativa amb una nova organització moderna i horitzontal. Agilitzar l’administració, fer-la senzilla, entenedora i pragmàtica hauria de ser una prioritat perquè ja passa de rosca que vagis a la Generalitat per un tema de llicències, i sembli que demanis caritat. Hi tens un dret i és important per a la creació de riquesa, però, per més inri, resulta que els que t’han de solucionar el tema, i no ho fan, són als que paguem precisament els ciutadans amb els nostres impostos. Però acabem amb una mica d’humor perquè, com diu aquell bolero, “y van pasando los años, quizás, quizás…” es trobi una solució davant la incompetència perenne dels nostres governs.

Caldria que existís una col·laboració administració-món empresarial per prosperar econòmicament i social, però aquesta col·laboració brilla per la seva absència

Reformar l’administració