Les vides que no vivim sempre són perfectes perquè són mentida. Has de viure la vida que t'ha tocat

Estava esclafada al llit, autocompadint-me per trobar-me malament, per aquest maleït aixafament que m’ha regalat de nou la covid, però com que vull que passi ràpid, penso que m’he d’aixecar i fer una mica com si res, perquè potser hi ha una part de cansament que ja portava de sèrie, potser no és de justícia de culpar només el virus. Així que m’he arrossegat al sofà, he repassat el diari i he pensat que valia la pena escriure sobre que un jutge hagi admès la querella contra Pablo Casado per haver dit que hi ha nens que no poden anar al lavabo si no ho demanen en català. Vaja, per mentider. Que la persecució judicial de la immersió lingüística vagi, per una vegada, en direcció contrària és tota una novetat. Ara, no confio que arribi enlloc. Tot i que en tenim precedents: s’ha condemnat un guàrdia civil per tuitejar mentides racistes contra menors immigrants. El cas Casado planteja de nou quins són els límits de la llibertat d’expressió en l’era de les fake news. Si la política no té honor, si el periodisme està desprestigiat com a fiscalitzador, si les xarxes no censuren insults, tot s’hi val? Cal esperar que hi hagi un drama humà per actuar? I en casos d’ideologies feixistoides, hem d’arribar a la paradoxa de la tolerància fins que ens facin callar a nosaltres? Trec del congelador una ampolla del caldo casolà que ens prepara el meu pare. Ja que estic a l’ordinador penso que he d’aprofitar la inesperada estona sola a casa per mirar una pel·lícula de la qual tothom parla i que acaba d’arribar a plataformes, Cinco lobitos, dirigida per Alauda Ruiz de Azúa. Va de la família, de ser mare i de ser filla, i de les expectatives dipositades en els altres i en tu mateixa. M’oblido ràpid de Casado. És d’aquelles pel·lícules on hi ha plans de gent posant la cafetera italiana al foc cada matí. Pel·lícules on no sembla que passi res d’excepcional però en canvi hi passen moltes coses coincidents, plenes de veritat i de matisos: la soledat de la mare novella, la casa dels pares com a refugi, les dosis homeopàtiques de toxicitat de les relacions llargues, els sobreentesos, les traïcions, el redescobrir els pares de grans, l’herència familiar. Hi ha situacions que poden ser llegides de manera oposada pels seus protagonistes. A vegades no sabem ni podem posar-nos en el lloc de l’altre. Hi pot haver incomprensió i ferides fetes des de l’amor. “Les vides que no vivim sempre són perfectes perquè són mentida. En algun moment has de viure la vida que t’ha tocat”, diu la mare. Llàstima que s’acabi tan ràpid el temps en què estirar-te al llit dels pares és la solució definitiva. I tot i així, escudello el plat de caldo amb la fe que em curarà.

Les vides que no vivim sempre són perfectes perquè són mentida. Has de viure la vida que t'ha tocat

Refugis familiars