El descrèdit dels polítics és tan tangible com ho és confiar que la regeneració provingui de la Zarzuela, la Moncloa o les Cortes

“Regeneración: acción y efecto de regenerarse. (…) Regenerar: Poner de nuevo en buen estado una cosa degenerada o gastada. Hacer que una persona viciosa o moralmente degenerada se cambie en una persona estimable.” María Moliner, Diccionario de uso del español (1977).

Encara que segueixen els conflictes arreu del món, des de les revoltes maputxes a Xile fins als genocidis al Sudan i Myanmar, a la mal anomenada “opinió pública” occidental només li preocupa, sigui per proximitat geopolítica (comerç internacional) o per desestabilització social (acampades universitàries), la possible claudicació d’Israel i d’Ucraïna més que no pas la flagrant tragèdia dels pobles eslau i palestí; i atenció a l’eix Kíiv/Buenos Aires/Tel-Aviv. Les properes eleccions europees del 9-J anuncien temps de grisor al vell continent –per si no en té prou amb la jerarquia de Xina–, uns temps que les (ultra)dretes mediterrànies liderades per Giorgia Meloni i Marine Le Pen –dues dones!– volen aprofitar per (re)establir a Brussel·les un parlament/consell ari, xenòfob i catòlic, al més pur estil neocolonialista. Els altres grans estats europeus poc poden fer per (re)construir una Europa justa, pacífica i lliure: Alemanya està atemorida pels vents que bufen des de la Mar Negra, i el Regne Unit, des del Brexit i com sempre, mira als seus hereus bastards (Trump i Cia.) dels Estats Units i no pas als territoris fronterers amb el Canal de la Mànega; a tots plegats només els uneixen unes monarquies caduques i el negoci armamentista de l’OTAN. I, ves per on, que en el Regne d’Espanya –quimèrica república federal amb disfressa borbònica– un trampós Pedro dimissionari remet epístoles a la ciutadania cridant a la “regeneració democràtica”, mentre un (pre)presidenciable Alberto esgrimeix –bulos a banda– l’inefable recurs de l’esperpent; tota una lliçó de la clàssica picaresca espanyola.

I ara per ara, a la comunitat autònoma de Catalunya les eleccions d’aquest 12-M estan farcides de cognoms i de sigles, amb centenars de candidats entre els quals predominen, sí, els conservadors enfront dels progressistes i els, sí, unionistes enfront dels independentistes; i només per acatar les regles de la Junta Electoral Central tots, faltaria més, són obedientment constitucionalistes. Però el podi és cosa de tres: ERC, PSC x PSOE i Junts x Convergència. Difícilment dos d’aquests sumaran majoria absoluta i –segur que no– si sumessin no faran servir d’entrada aquesta majoria; tampoc cap d’aquests tres partits sembla que podrà aconseguir el suficient suport d’altres formacions de la seva òrbita ideològica –si n’hi ha– per poder governar. (Re)inventar un executiu transversal –comarcal/metropolità?– podria ser una (re)solució tan institucional com deslleial pels votants, de la mateixa manera que un acord PSC-Comuns-PP-Vox pot ser tan avorrit per a tothom com un (re)agrupament ERC-Junts-CUP-Aliança Catalana-Alhora. Des de l’observació antropològica el dat i beneït panorama electoral català és concloent: un 33% de vot català, un 33% de vot espanyol i un 33% de vot (encara no…) pluricultural i multilingüe (l’1% que falta tothom sap quin és). Els indecisos mai són prou decisius, ho són més els vots en blanc i els nuls i, sobretot, sí que és decisiva l’abstenció, estel·lar protagonista en aquest incert context en què la repetició d’eleccions –segona volta– no es pot descartar si en el Molt Honorable d’ERC li trontolla una Presidència a la qual tant els ha costat arribar i que –a l’empara de Macià i Companys– no donaran per perduda en un primer escrutini. És evident que de l’ús mediàtic de l’amnistia per part del (ex)bloc independentista s’ha passat a l’abús mediàtic de la “regeneració democràtica” per part dels partits estatals: certament que l’oferta programàtica i els discursos dels candidats (anant jo calent, me’n ric de la gent!) no conviden a dipositar cap papereta en unes urnes més viciades que mai i, per se, nul·lament creïbles. El descrèdit dels polítics –que no pas de la Política en majúscules– és tan tangible com ho és confiar que la regeneració provingui de la Zarzuela, la Moncloa o les Cortes; tampoc en els governs de la Generalitat d’aquest segle XXI es detecten propòsits regeneracionistes de cap mena i en canvi sí que es desvelen decadències socioculturals –també ambientals– difícils de redreçar. Enmig d’aquest idiosincràtic campi qui pugui el fracàs dels veritables objectius –ignorats per Òmnium i l’ANC– del procés independentista, que res tenien a veure amb allò de ser un nou estat europeu o en el “som república”, s’han malmès popularment per inoperants –Catalunya té avui vuit milions d’habitants!– i l’Estat espanyol, conscient d’aquest (in)esperat desgavell identitari, ha aprofitat, és clar, per implantar –aquesta sí– una espanyolització singular a una Catalunya encerclada per uns Països Catalans on les (ultra)dretes francòfones (Perpinyà) i hispanòfiles (València) esbomben el seu poder amb arrogància.

Els valors de la política, com els de la religió i de la cultura –a Catalunya i arreu–, només adquireixen valor quan els humans els saben valorar i si cal (re)valoritzar –no valen nostàlgies personalistes ni nacionalistes–, ja que sortosament el món mundial és dinàmic i si ara li toca a Occident resignar-se a la cara fosca de la Història també ha d’aprendre a assumir amb dignitat aquesta seva etapa postcolonial; Occident ha de celebrar que a moltes nacions sense estat la descolonització els comença a comportar horitzons de justícia, pau i llibertat. La globalització d’ahir és tot un fet avui i les xarxes socials d’avui no se sap ben bé què seran demà, perquè per molt que la (im)prevista intel·ligència artificial esdevingui poderosament intangible prevaldrà la intel·ligència –diguis coneixement o creativitat– de les dones i els homes que en la seva immensa majoria aconsegueixen que aquest món en què vivim es mantingui viu i que ho faci enfront d’unes minories fatxes cada cop més acorralades per les seves pròpies armes bèl·liques, religioses i financeres. Encara que el present pugui semblar, com gairebé sempre, el pitjor dels temps, també, com gairebé sempre, els cada dia més enèrgics contactes entre persones i pobles forjadors de la diversitat –beneïda diversitat!– de cultures és avui per avui –com ahir i demà– l’esperança més real –de realitat– per un millor futur per a la humanitat.