Hem de confiar en un futur amb trens i metros conduïts per la intel·ligència artificial i que els maquinistes es reciclin

Els històricament coneguts com a regnes de taifes eren un garbell de principats musulmans independents sorgits de la desintegració del califat de Còrdova que els va mantenir units fins l’any 1031. Tots 33, Déu-n’hi-do quants, campaven pel seu compte i benefici i ens llegaren com a expressió col·loquial de ser un “regne de taifes” la referència a una estructura ineficient i inviable per excessiva. Però compte que el darrer, Granada, va durar fins al 1492. En l’interval, els taifes lluitaren entre ells i contra els regnes cristians, de vegades aliats, de vegades confrontats. Òbviament els quatre regnes cristians, Castella, Lleó, Portugal i els catalans de Jaume I d’Aragó, engoliren amb relativa facilitat a poc a poc els 33, perquè com es diu en les relacions de poder, “si no ets a la taula, formes part del menú”. En l’estructura administrativa pública que ens hem dotat també podem distingir uns “regnes de taifes” on els seus integrants campen lliurement, van a la seva bola i gaudeixen dels avantatges de tenir captius la gran majoria de ciutadans, sent ells paradoxalment molt pocs individus. Exemples en tenim uns quants. Deixant a part el principal, la greu falta d’inversions dins el dèficit fiscal català crònic, darrerament el més sofert i escandalós, els del maquinistes dels trens, siguin de l’AVE, dels regionals de mitja distància o de Rodalies. Poden paralitzar el país. Amb l’argument lògic de la seva seguretat i la dels passatgers, han fet un torcebraç a l’administració central i a la catalana, on s’hi poden barrejar moltes coses. Com a rerefons hi seran presents els augments de sou i menys horaris de treball, però sense voler els maquinistes que de xifres se’n parli gaire, no sigui que no tornin ràpid a la feina. Diguem-ne seguretat quan parlem també d’euros. A Catalunya, dins el traspàs de Rodalies, compta molt el fet que no volen passar a dependre de la Generalitat, quan tan bé estan dins l’aixopluc estatal. Ho estem patint. Tenen un gran poder coercitiu, només 6 de 140 maquinistes es presentaren el matí anunciat pel nostre govern com el de represa d’una normalitat que no va ser tal. N’hi ha d’altres. Els conductors de metro, o els estibadors dels ports, cercles tancats, amb entrada prioritària per recomanacions familiars talment com els gremis medievals d’accessos restringits. Poden paralitzar els intercanvis del país. Entre el 80% i el 90% del comerç mundial es mou per mar. També són regnes de taifes els controladors aeris. Uns pocs especialistes que paralitzen els països i els del seu entorn i que casualment mostren quasi sempre les seves reivindicacions pels voltants de finals de juliol, quan la resta de mortals intenten sortir de vacances. Ens podem preguntar per què els pilots d’avió, els dos que el fan funcionar, els auxiliars de vol i les hostesses, no en fan tantes, de vagues. La resposta és senzilla, les companyies aèries ja no són majorment de propietat estatal, són privades, els seus empleats no tenen tanta força coercitiva. Si no enlairen els avions no cobren i poden ser acomiadats amb major facilitat que els controladors blindats administrativament. El darrer que es va atrevir amb ells en una vaga va ser Ronald Reagan, que el 1981 en va acomiadar 11.000, tots els dels EUA. Cansat de set mesos de vagues i acordat un generós augment de sous, el president els va donar 48 hores per retornar a la feina. Va invocar una llei existent, però mai emprada, que els funcionaris en vaga perdien els seus llocs de treball. Els que no tornaren van ser substituïts per controladors militars, que van tenir temps de preparar-se. Després d’això el nombre de vagues importants va passar de mitjanes de 300 a 16 per any i va coincidir amb l’enlairament de l’economia americana basada en la desregulació i la reducció d’impostos. Ara aquesta economia no s’enlairarà amb la dupla dels aranzels trumpistes i la reducció d’impostos als més rics, desbordada com està per l’enorme deute acumulat i el fet que el dòlar ja no serà moneda de referència mundial. S’hauria de maldar perquè en les modificacions legislatives que tindrà la nova llei de la funció pública que s’està tractant al Parlament de Catalunya, i que vol racionalitzar l’acció dels funcionaris públics, hi hagués un apartat dedicat a aquests sectors molt minoritaris entre tots els 400.000 empleats. Els que poden paralitzar el país en benefici propi. Cert que de moment i per anys tant maquinistes com controladors encara depenen del govern de Madrid, però s’hauria de començar a intentar controlar-los, valgui la redundància. Definir quins són els sectors vitals per al funcionament societari. Regular que si els seus nivells de sous doblen els de la mitjana del país o un límit alt similar no tinguessin els mateixos drets de vaga exactament com la resta, donat que lliurement entren en aquests àmbits públics molt ben pagats. Vols cobrar més de 60.000 euros a l’any? D’acord, però com a bescanvi no ens pots fer segons quin tipus de xantatge. Com que això serà difícil d’assolir, hem de confiar més en un futur amb trens i metros conduïts per IA, i que els maquinistes es reciclin a les espanyes que tant enyoren. Els avions, millor que no. En aquestes tipologies singulars per tractar en la nova llei, que combinen poder de coacció i nivells alts de sous, també hi podrien entrar alts funcionaris municipals, els del nivell A-1. Empleats públics que poden retardar o paralitzar projectes. Interventors com la de Mollerussa, que ho encalla tot. Arquitectes municipals com els de Sant Cugat, que tenen mitjanes d’expedicions de llicències d’obres de 24 mesos. En aquests exemples dels ajuntaments ja es veu que no és pas en la vaga puntual i col·lectiva on rau el problema, sinó en el pausat ritme de treball individual.

Hem de confiar en un futur amb trens i metros conduïts per la intel·ligència artificial i que els maquinistes es reciclin

Regnes de taifes administratius