Rehabilitar i llogar, o vendre
Produeix perplexitat voltar per qualsevol poble o ciutat i contemplar desenes de cases i pisos buits. Molts d’ells abandonats de fa anys. Ja no és per la trista imatge que ofereixen, sinó per contrastar amb la necessitat urgent de disposar d’habitatges per a les noves generacions o per a la gent que s’ha incorporat al nostre país. Si algú té algun conegut, familiar o amic a la recerca de pis podrà comprovar la impossibilitat de trobar-ne algun, en condicions raonables de lloguer i d’habitabilitat. Hi ha qui davant la pressió ha posat a lloguer pisos que tenia mig abandonats. I, sense invertir ni cinc, ha fixat preus escandalosos. En alguns casos, simplement comenta als inquilins que si volen viure millor siguin ells els qui facin i paguin les millores…
Fa anys que reclamo mà dura contra propietaris que tinguin cases o pisos buits i abandonats. No ens ho podem permetre, per aquesta doble situació, d’emergència nacional i d’imatge general. Puc entendre la situació de moltes famílies que han heretat una casa o un pis en males condicions i no tenen diners per a la rehabilitació. Doncs bé, que venguin. I si no troben comprador que vagin al seu ajuntament i li proposin la compra.
Mirem algunes poques xifres per entendre la gravetat de la situació. A Catalunya, amb quatre números entendrem la situació. Tenim prop de 420.000 habitatges buits, que representen un 10,7% del total. Només agafant les quatre capitals veurem de què va la cosa. A Barcelona, hi ha un 9,3% d’habitatges buits; a Girona, un 9,6%; a Lleida, un 7,8%, i a Tarragona, un 12,3%. Com podem veure ja no és que tinguem cases o pisos buits en molts dels pobles del país, és que en grans ciutats n’hi ha milers.
Què fer? Queda clar que les accions dutes a terme fins ara han estat febles i poc efectives. S’ha d’anar molt més lluny, deixant clar a tots els propietaris que no poden tenir cases o pisos buits, pels segles dels segles. Si no les poden arreglar, les poden cedir perquè ho facin els ajuntaments o la Generalitat. Ara, pràcticament a tots els municipis tenen aquesta opció. A canvi, podran rebre un lloguer.
Si no volen aquesta opció, toca vendre, necessitin o no els diners que en puguin treure. El que no poden fer és no fer res, com ha passat fins ara. Hi ha mesures que animo a fer servir, com són els recàrrecs progressius en el rebut de l’IBI. Si un propietari de casa buida veu com cada any ha d’assumir un impost, més i més alt, potser arribarà a la conclusió que ha arribat el moment de vendre.
A grans mals, grans remeis. La situació de manca d’habitatge ha arribat a extrems impossibles d’acceptar. Toca, doncs, disposar de més habitatges. I abans de fer-ne de nous és molt més ràpid, efectiu i pràctic tornar a la vida cases i pisos que fa anys que l’han perduda.