Tan accelerada és la política en temps de revolució digital que les coses caduquen a una velocitat inabastable per a la comprensió humana.

Tan accelerada és la política en temps de revolució digital que les coses caduquen a una velocitat inabastable per a la comprensió humana. I dic comprensió amb tota la consciència, perquè els mecanismes atàvics amb què està configurat el cervell humà van més lents a pair els ritmes dels
avenços tecnològics que no pas aquests a crear-ne de nous. Tot plegat ve a tomb a propòsit del famós relator dels trons, el simple esment del qual va ser l’excusa que el feixisme espanyol va brandar per convocar la manifestació que, indirectament, ha causat la convocatòria d’eleccions a l’Estat. Quinze dies després ja és poca cosa més que l’ombra d’un record. Avui dia, amb un parell de setmanes neixes, et fan protagonista dels mitjans i desapareixes.

I el que és cert és que en aquest cas és una llàstima, perquè relator és un mot amb molt de suc. D’entrada, si féssim aquell joc que m’agrada tant, el de demanar-vos-en la procedència, és molt probable que la majoria endevinéssiu que prové de relat, un dels mots de moda del procés. Però en realitat la gènesi va força més enrere, perquè relat no és sinó un dels 10 o 15 fills de referir, el verb que ningú de nosaltres hauria endevinat a l’origen de relator. Ens despista la forma, però el significat és ben coherent: el verb llatí refêrre s’emprava per dir ‘reportar, referir’, i per això en deriven mots més fàcils de reconèixer com ara referent o referència. La particularitat és que són solament aquests dos els que conserven la F etimològica. Bé, aquests dos i un altre de molt simpàtic que us guardo pel final.

Morfològicament més distant, ja sense F, apareix un altre derivat que gairebé acapara tota l’evolució familiar: es tracta de relació (en aquest cas la forma llatina se n’havia anat a relatio, relationis: com veieu, les equivalències llatí-català són pràcticament sistemàtiques). És un terme d’altíssima freqüència en català, i en totes les llengües llatines, segurament per raó de la seva polisèmia: a més dels dos significats principals, d’informe i de lligam interpersonal (una novel·la recent d’Andrea Camilleri, La relazione, jugava precisament amb aquesta ambigüitat, encara que obscures raons editorials van fer que a la traducció catalana el joc es perdés i la publiquessin amb el títol molt més ensopit d’El cas Santamaria), té una llarga llista de sentits secundaris i de locucions. D’aquí, doncs, verbs tan habituals com relacionar(-se), substantius com correlació o interrelació o adjectius com relacional.