La gent n’està fins els nassos de ser trolejada i d’anar a votar per veure com a posteriori el seu vot se’n va de dret -de rebot- al bot

“Emerson dijo que una biblioteca es un gabinete mágico en el que hay muchos espíritus hechizados. Despiertan cuando los llamamos; mientras no abrimos un libro, ese libro, literalmente, geométricamente, es un volumen, una cosa entre cosas. Cuando lo abrimos, cuando el libro da con su lector, ocurre el hecho estético”. Jorge Luis Borges, La Poesía (1980)

L’abril és el mes primaveral per excel·lència i aquest any les benvingudes pluges caigudes del diumenge de Rams al de Pasqua van treure la pols de la terra i van posar color a les plantes; aquest moviment natural -calitja, a banda- ha apaivagat momentàniament  la sequera agrícola i ha insuflat nova vida als animals i a les persones i, potser, no caldran vaixells transportant aigua ni construir a corre cuita plantes dessaladores i es podran, oi?, continuar explotant els macroescorxadors i omplint milers de piscines prescindibles encara, ep!, que les fonts imprescindibles no ragin, no ho fan ni les set de Sant Julià de Vilatorta on la frescor dels arbres i la molsa de les pedres convidaven als sopars d’aquells llunyans capvespres estiuencs. Semblaria que l’any de traspàs dona una enganyosa treva a la geografia: pel que fa a la política perifèrica el panorama prossegueix en el seu avorrit tarannà ja que mentre a Euskadi -el 21A- sorprendria que s’arribés a fer lehendakari a un candidat d’EH Bildu en aquella nació en la que el PSOE sobreviu a l’ombra del PNB, veient navegar la gavarra des dels marges del Nerbion, pel que fa a les repel·lides eleccions europees -del 9J- es preveuen uns pèssims resultats per les esquerres diuen- progressistes continentals i si d’avui a  aleshores no hi ha algun trasbals al món mundial el futur immediat de la vella Europa armamentista es presenta poc pacífic i força bèl·lic, amb les (ultra)dretes decidint, amb una OTAN atordida, una Ucraïna (des)armada, una Rússia emprenyada, una Palestina sacrificada, un Israel superb, un Iran empoderat i una Xina en calma.   

Entremig i fent la guitza, les (re)eleccions catalanes del 12M (re)tornen en una precampanya bucle: ERC (re)llança la llufa d’un referèndum pactat en la que Aragonés vol -no és ficció!- que el Rei de la Zarzuela, a proposta del president del Govern de La Moncloa, prèviament autoritzat per les Cortes d’Espanya, convoqui un referèndum no vinculant entre els catalans per saber si estan a favor o no de la independència de la seva històrica comunitat autònoma. Bravo! I continuant amb la, ara sí, ficció, potser millor fixació, el (pre)amnistiat Puigdemont insisteix -és un intrèpid de La Selva!- en aplicar -com?- el mandat -quin?- de l’1-O rescatant la fugaç declaració -no proclamació!- unilateral d’independència, prescindit del que es xerri o es deixi de xerrar als mentideros de Madrid i obviant -quin error antropològic- que Catalunya té vuit milions d’habitants; probablement la distància curta, des de Waterloo i Argelers, enterboleix la vista. I veient que ERC i Convergència&Junts+PuigdemontXCatalunya tornen anar de farol(a), Illa només repeteix- com la cançó enfadosa- allò de que el que cal és “passar pàgina”, sense dir si s’ha d’estripar el quadern o s’ha d’escriure un llibre nou; s’intueix que no ho sap ni ho vol saber. Llums i taquígrafs, doncs, per aquests tres presidenciables, en Pere el senatorial, en Salvador el lànguid i en Carles l’eixelebrat, que amb les seves intervencions institucionals, electorals o mediàtiques, demostren un desconeixement de l’anomenat territori, de l’espai, cosa que és prou greu, però és que a més a més evidencien un desconeixement del temps, del temps present en que està (sobre)vivint aquest racó atrapat entre un Mediterrani i un Pirineu esgotats. No cal analitzar què faran els solistes de Comuns&Sumar i les CUP, el duet d’Aliança Catalana&Alhora i el triplet C’s, Vox i PP, probablement tots plegats es limitin a subhastar-se els pocs escons que deixaran lliures els tres finalistes (ERC/Junts/PSC). Puigdemont, com a “president legítim”, intentarà no perdre la legitimitat però en cas de fer el sorpasso ni en Pere ni en Salvador tenen intenció -o sí?- de (re)posar-lo en el càrrec; l’Illa que es perfila estadísticament com a més votat només governarà si depèn del PP i de Vox, perquè en Pere i en Carles fan veure que no volen sentir parlar del socialista “girar full”, els és més rentable anar (re)escrivint el relat infinit d’un procés que per ells és una bombona remunerada d’oxigen. I en Pere, en Pere encara que no guanyi té totes les de guanyar, sap que si ell guanya en Carles tornarà a fer-lo president i en Salvador si calgués també ho faria; si no guanya en Pere pot optar per no fer guanyador a ningú, una segona volta l’apassionaria i mentrestant conserva el poder, d’això n’ha aprés d’un Pedro que depèn més d’en Pere que d’en Salvador. ¡Sálvese quien pueda! deu pensar l’esperpèntic Feijóo, Jo, ¡Jo! Per embolicar més la troca conceptes com autodeterminació, referèndum, terrorisme, amnistia, represaliats, confrontació, convivència, seguretat, diàleg, exili o independència, s’han vist tan grapejats que ja no se sap si és justicialització de la política o politització de la justícia; des de la filologia aquestes alteracions semàntiques són irreparables, des de l’antropologia vergonyoses. Potser per això tot indica que, proporcionalment, tornarà haver-hi més candidats que votants i no és estrany, doncs, que l’abstencionisme segueixi sent una digne decisió, si es contempla sense ulleres (de cuir) la política catalana d’aquest segle XXI -més enrere ni cal-; la gent n’està fins els nassos de ser trolejada i d’anar a votar per veure com a posteriori el seu vot se’n va de dret -de rebot- al bot, a qualsevol altre bot salvavides, vingui de l’AI de Silicon Valley o vagi a les apostes del Hard Rock. Com deia el meu pare, “Molta merda a l’espardenya”.   

Però arriba Sant Jordi,  el d’en Giorgio , George(s), Jorge, Xurxo, Jürgen, Gorka, Chorche, el sant Jordi israelià de Lod, venerat per cristians i islamistes, el de la catedral ucraïnesa de Lviv i del monestir rus de Yúriev, el sant dels reis George del putrefacte castell de Windsor, etc…  el sant, etimològicament, “que treballa la terra”, el cavaller Jordi, el de la princesa, el drac, el del seu conte i dels llibres dels altres; l’humà deshumanitzat, el personatge llegendari, l’heroi medieval que apareix en mil batalles contra els musulmans, el patró de Geòrgia, Portugal, Anglaterra, Grècia i la Corona d’Aragó. Però de la vida i l’obra d’aquest sant bell i valent n’he parlat reiteradament quan arriba aquesta data en la que Jordi, el miraculós, transforma el 23 d’abril en el Dia Internacional del Llibre, en un homenatge no pas a ell sinó a una conjunció d’aniversaris (1616) literaris de conveniència -no de convivència!-, els de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare, als quals s’hi va afegir no fa ni mig segle aquell Josep Pla tocat per la tramuntana, la greixor del fum i l’espionatge amb boina.

Per concloure en aquest vint-i-tres d’abril literari mencionar el recent escrit “Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA, què està passant?” (Diari de Manlleu, 3 d’abril) signat per prop d’un centenar de persones; la nota es referia a l’anunci de restriccions en els horaris i en els préstecs interbibliotecaris a les que es veu abocat aquest servei cultural i que l’actual equip de tres persones ha, sí o sí, d’implementar, tenint en compte que els barems consideren que caldria, com a mínim, doblar els treballadors per portar a terme una bona feina, tant interna com de cara a l’atenció al públic. Les signants -majoria absoluta de dones-, van apel·lar a la poca sensibilitat d’alguns membres de l’actual govern bipartit (Junts&PSC), tot demanant que “es posi solució d’una vegada per totes a aquesta problemàtica vergonyant en una població de més de 20.000 habitants”. Ànims als professionals que lluiten per mantenir en alerta la Biblioteca i que no defalleixin els que van subscriure el “manifest” denunciant l’actual situació i demanant una immediata solució. Ben fet, ja que aquí no valen excuses administratives com que s’està -sempre s’hi està!- en precampanyes, campanyes i collonades; si l’Ajuntament es veu incapaç de resoldre assumptes tan sensibles per la població, almenys que no posi precintes als lectors i a totes aquelles persones que sí que estan disposades a treballar perquè el seu municipi no segueixi a la cua del desenvolupament social i cultural d’una comarca que històricament ha tingut en la creativitat individual una de les seves constants vitals més reeixides. I aquí val la pena rellegir a Paul-François Groussac, un francès errant que fou director de la Biblioteca Nacional a Buenos Aires i fundador de “La Biblioteca” (1896), veritable antologia d’assajos que tant admirà el seu  també cec- successor en el càrrec, un dels Jordi’s més savis, el Jorge Luis Borges per qui les biblioteques eren el paradís, el Borges de les “Siete noches” y “El Aleph”, el mateix que ens recorda que: “Y aun para el mismo lector el mismo libro cambia, cabe agregar, ya que cambiamos, ya que somos el río de Heráclito, quien dijo que el hombre de ayer no es el hombre de hoy y el de hoy no será el de mañana. Cambiamos incesantemente y es dable afirmar que cada lectura de un libro, que cada relectura, cada recuerdo de esa relectura, renuevan el texto”.