Els nivells d'exigència que he associat a les funcions d'alcaldia han erosionat la faceta més personal de la meva vida

Les persones que em coneixen prou bé saben que sovint no defujo nedar contra corrent quan és necessari fer-ho, per molt esgotador que pugui arribar a ser. Ara, però, sento que ja no m’acompanyen les forces necessàries per seguir desenvolupant la responsabilitat d’alcaldia amb el grau d’exigència que em caracteritza i que considero que és imprescindible quan es tracta de liderar un govern municipal en la gestió dels recursos públics. I és per això que, d’acord amb el compromís acordat amb les companyes de projecte abans d’iniciar la legislatura i amb la ferma convicció de la necessitat de limitació de mandats i renovació dels càrrecs públics, és moment de fer un pas al costat i propiciar un relleu al capdavant de l’Ajuntament de Sobremunt. Així, a finals d’aquest mes de setembre renunciaré a l’acta de regidor i seran les meves companyes qui seguiran donant continuïtat a les actuacions i projectes en curs i també a la resta que estan a punt de ser iniciades. Evidentment, i si ho consideren oportú, podran seguir comptant amb el meu suport i la meva modesta experiència, adquirida al llarg de gairebé vuit anys de política municipalista des de l’Ajuntament. Aprofitaré les següents línies per adreçar un agraïment, de justícia, a diverses persones que han estat importants al llarg d’aquests anys. És clar que no les esmentaré totes. En aquest sentit, estic convençut que aquestes últimes no m’ho tindran en compte. Als veïns i veïnes, per la confiança dipositada en mi i en el projecte que seguirem defensant amb l’objectiu de fer més fàcil, digna i agradable la vida a les persones que viuen en un micropoble rural com Sobremunt, al Lluçanès. Aprofito també per disculpar-me quan hem pogut cometre certs errors o hem pres alguna decisió poc encertada. En aquest sentit, però, estic convençut que, si no haguéssim fet res, no ens hauríem pogut equivocar. I és clar, jo no puc entendre l’assumpció d’aquesta responsabilitat sense prendre decisions valentes, posicionar-me davant aquelles qüestions que són problemàtiques o sense assumir el risc que representa voler capgirar els privilegis d’uns pocs que viuen a costa i en detriment d’un molts, que som la resta. Les organitzacions són i les fan les persones que hi treballen. Va ser de Betlem Parés de qui vaig sentir per primera vegada aquestes paraules tan significatives. En aquest sentit, en el de posar cara a la institució, un agraïment a Anna Clària i a Sara Blanqué, perquè sense elles hauria estat molt més difícil començar a canviar les dinàmiques d’al·legalitat, paràlisi i opacitat amb què es trobava l’Ajuntament a l’inici de la primera legislatura. A Miquel Sellés, per fer-ho tot fàcil i possible, i per la satisfacció de compartir amb ell la necessitat de fiscalització en l’execució dels contractes d’obra a través de licitacions públiques. Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les grans mancances de les administracions públiques: la incapacitat per controlar que les empreses privades donin compliment als compromisos en virtut dels quals se’ls ha adjudicat un contracte. Aquest afany i esforç per contrarestar aquesta disfunció ha comportat que perdéssim uns quants cabells i ens guanyéssim certes enemistats. No obstant això, hem reforçat la nostra, d’amistat, i hem tranquil·litzat amb escreix la nostra consciència. A Carme Quintanilla, per ser-hi, sense fer soroll. A Pep Castells, per tenir cura de cada racó de poble. I a les companyes regidores, Laia Serradell, Ester Ordeig i Ester Serradell, per acompanyar-me en aquest projecte intens, honrat i, quan hem pogut, transformador. A Joan Carles Solé, per la seva predisposició i dedicació traduïdes sempre en solucions pràctiques i resolutives. També a Josep Pla, una persona honrada. I, és clar, si em refereixo a ser resolutiu, competent i capacitat per a pràcticament tot, no puc deixar de parlar de Pep Mas. Gràcies per tot, sempre i tothora; més enllà del partidisme estúpid imperant. Si fos com gairebé tots, hauria pogut escalar fins al cel. La sort és que segueix amb almenys un peu a terra. Per la seva vocació de servei públic, actitud i aptitud, a Gil Salvans, Albert Trabal, Anna Costa i Miquel Codina, gràcies. Al personal tècnic del Consorci del Lluçanès, per creure en les oportunitats del territori i la seva gent, malgrat la trista covardia política limitant. Imprescindible l’agraïment a l’associacionisme del territori i les organitzacions socials, especialment de caràcter ecologista, pageses, culturals, d’esquerres i independentistes. La seva perseverança contribueix de manera inequívoca a reconduir les vacil·lacions, temptacions i mancances d’unes institucions les decisions de les quals acostumen a estar segrestades pels interessos de les grans corporacions transnacionals, els seus lobbies i la banca. Els alts nivells d’exigència, responsabilitat i compromís que he associat sempre a les funcions d’alcaldia han erosionat la faceta més personal de la meva vida, sovint a l’ombra de les obligacions d’aquesta alcaldia. Que no ho hagi sabut fer d’una altra manera no vol dir que ho hagi fet de la millor manera. És per això que vull demanar disculpes a aquelles persones amb qui comparteixo vida o amb qui n’hi he compartit trossets, per haver-los robat part del temps que es mereixien, i agrair-los també la paciència i comprensió que han mostrat fins i tot en els moments més difícils. I, és clar, és la meva mare qui ha patit més les situacions de nerviosisme, cansament i dificultats que, de manera injustificada, sovint acabem fent pagar a qui més ens estima. A Cristina Sadurní, per la presència i paciència amb majúscules que ha tingut amb mi. A Mònica Comas, a qui admiro, respecto i de qui segueixo aprenent a valorar cada instant de vida. I el salvavides de l’amistat, la vertadera. El cuidar-se i l’ajuda mútua, imprescindible per seguir remant quan tot es tenyeix de gris i fa pujada. A Alba Rojas: l’ésser conseqüent s’inspira en la seva manera de relacionar els verbs pensar i actuar. A Ferran Estruch i Isaac Peraire perquè, malgrat la lògica partidista d’estranya galàxia en la qual graviten, hi he pogut confiar i comptar en tot moment. I és més, fins i tot dient-los sempre la veritat, ho podré seguir fent. A Albert Marcé, pel suport mutu en les batalles rutinàries, compartides entre Vic i Barcelona. A Pol Collell, per l’omnipresència; i a Martí Surinyach, per les lliçons de vida i l’optimisme de broc gros entre salers i setrilleres. I no puc cloure aquest capítol, per la transcendència que han tingut, sense fer referència a la necessitat de córrer i a la sort de tenir les muntanyes a prop. Perquè ha estat d’aquesta manera, sumant quilòmetres i desnivell, que he estat capaç de relativitzar els problemes i d’abstreure’m de maldecaps o futileses per tornar a veure-hi clar, discernint allò realment important i possibilitant la presa de les decisions més importants al llarg d’aquests anys. Els Apòstols de Bacus, i sobretot les guaridores converses entre esbufecs amb els companys i confidents Albert Generó, Marc Gorchs, Ricard Comajoan o Enric Mayo, han estat imprescindibles per recuperar les forces necessàries i arribar amb tota la coherència, dignitat i honradesa possibles fins aquí: el moment de deixar enrere la meva etapa com a alcalde de Sobremunt. Moltes gràcies, de veritat.

Els nivells d'exigència que he associat a les funcions d'alcaldia han erosionat la faceta més personal de la meva vida

Relleu a l’alcaldia de Sobremunt