En aquell Vic gris que sortia de la dictadura, uns entusiastes excursionistes, estudiants, contraculturals, cristians compromesos i progres de tota mena organitzaren una missa del Gall reivindicativa a Sant Pere de Casserres, abans de la restauració

M’agrada començar aquest article i fer-ho amb la paraula remembrança. M’evoca als savis consells d’un enamorat de Pompeu Fabra quan deia convençut que aquesta paraula sempre em serviria per anomenar una antigalla, un atavisme, una relíquia, una advocació, un temps fugit i per sobre de tot la vida passada. Recordaré el darrer cicle nadalenc que ara acaba de finir, tot i que seguint l’antic calendari podríem fer-ho durar fins al dia 2 de febrer, festa de la Candelera. No cal allargar-ho més, un cicle que per raons comercials comença a treure el cap a finals d’octubre, tal com vehement exclamava la senyora Maria: “Mira, ja tornen a muntar els llums de Nadal... Valga’m Déu com passa el temps! Jo voldria que Nadal fos cada dos o tres anys”. Si així fos les figures del pessebre, tan ben embolicades a dins d’una capsa, començarien a enyorar l’anual llambregada de llum solar i reclamarien insistentment ser rescatades de la foscor. Ja ho diu la cançó: “Nadal! Nadal!, un pas de pardal arriba el nou dia. Nadal! Nadal!, a l’home mortal revé l’alegria... Figuretes de Nadal, figuretes d’alegria feu-nos sempre companyia en aquest viure mortal”. Com havien de ser les incerteses i patiments de les antigues civilitzacions agrícoles, i ja ben humanes, quan després de collites abundoses afavorides per un sol resplendent arribat al zenit, a poc a poc i cada dia, descendia escurçant les hores de llum i lluint la mínima potència. Més tard els coneixements de les grans civilitzacions com la hindú, l’inca o l’egípcia, adoradores del sol, amb sacrificis i rituals pregaven perquè el sol tornés a mostrar la seva força i no abandonés els humans i així assegurar l’aliment en refer la vida agrícola en temps de foscor. Les celebracions a l’imperi romà dites del sol invictus (el sol invencible) començaven aquests dies freds i foscos quan s’albirava l’arribada d’un nou temps i la claror augmentava a cada jornada. El pensament grec teoritzava amb rigor i raonava amb el mètode que ara qualifiquem d’inductiu: “Si abans-d’ahir va sortir el sol, si ahir va sortir el sol, si avui ha sortit el sol, segurament demà sortirà el sol”. El poble d’Israel, tant de temps desterrat a Egipte i ara retornat a les seves terres, reclamava l’arribada d’un Messies victoriós que governés amb mà ferma les invasions dels enemics. Segles abans de l’avinguda de l’esperat Messies, el profeta Isaïes ja ho anunciava: “El poble que avançava en la fosca ha vist una gran llum que ha resplendit per als que vivien en el país tenebrós”. En una situació política diferent de com havien imaginat, Israel era terra dominada per l’imperi romà, les narracions del naixement del Messies en un pessebre i amb uns pares pobres modificaven totalment el relat antic. El primer cristianisme alliberat de la tutela del poble d’Israel escampà la bona nova per l’imperi tot i haver sofert tantes persecucions i martiris. Tolerada la nova fe, en part es va fusionar culturalment i política amb les celebracions romanes del sol invictus. En aquell Vic gris que sortia de la dictadura, uns entusiastes excursionistes, estudiants, contraculturals, cristians compromesos i progres de tota mena organitzaren una missa del Gall reivindicativa a Sant Pere de Casserres, abans de la restauració. El lloc de trobada fou l’embarcador de Sau i la barca anava fent viatges en una fosca nit passant els assistents d’una riba del pantà a l’altra. Un cop a terra es pujava a la petita península per un camí tortuós il·luminat amb torxes i a dins l’església un grup electrogen feia el que podia. Una part important de la celebració foren els cants de música folk, entusiastes i reivindicatius, acompanyants de banjos, guitarres i percussions seguidors com érem de Joan Báez i Pete Seegers: “Vull ser lliure, ara mateix. I abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. De sobte, em va interpel·lar autoritàriament una persona entranyable i molt preparada musicalment, el popular vigatà Pius Pous, dient-me: “Sembla mentida que amb la riquesa de nadales que tenim al nostre país us hàgiu refugiat, per demanar llibertat, al folk americà”. Va ser un bon cop d’atenció i una reflexió. A partir d’aquell moment vaig tornar a valorar les nadales que havia après de petit i sempre més, per Nadal això sí, he procurat tornar a cantar-les i fer-les cantar Com diu Josep M. de Sagarra, “però Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit i ens dona un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit”. Realment tothom cerca aquests dies un racó dins l’espai que sigui propici per celebrar-ho en família o amistats i respectant les opinions, creences i les circumstàncies personals s’arriba a una conclusió positiva i enriquidora: “cada casa és un món”.

En aquell Vic gris que sortia de la dictadura, uns entusiastes excursionistes, estudiants, contraculturals, cristians compromesos i progres de tota mena organitzaren una missa del Gall reivindicativa a Sant Pere de Casserres, abans de la restauració

Remembrança