A la gent bona li passen coses de merda i, en canvi, a la gent dolenta, tot de coses bones

Poques coses podem fer un cop tenim certa edat i n’hem viscut algunes que rendir-nos a l’evidència que no sabem res, que no controlem res, que no decidim res i que no tenim massa poder sobre cap cosa. Em costa terriblement fer això. M’hi rebel·lo. Cada cèl·lula del meu cos s’hi mostra en contra i es pensa que sé moltes coses sobre moltes coses, que ho puc controlar tot, que ningú no decideix per mi i que tinc tot el poder del món per fer, desfer i gestionar. I la vida, inexorablement, em va demostrant que no tinc pas raó, que he d’aprendre a acceptar les coses com són i que el que hauria de fer –i així estaré una mica més tranquil·la, no ens enganyem– és reconèixer que, per molt que m’hi posi, hi ha coses que no podré canviar mai. I acceptar-ho des de la ràbia que això em provoca. No ens enganyem. Us heu imaginat mai que us trobeu la làmpara del geni de l’Aladí? Què li demanaríeu? Heu fet mai l’exercici mental d’imaginar-vos aquesta interacció? Quines serien les vostres tres respostes? Jo crec que si tots fem l’exercici d’imaginar-nos aquesta conversa amb el Geni, ens surten tres respostes immediates molt ràpid. No m’aixecareu la camisa: seran respostes que tendeixen a l’egoisme, a procurar-se una seguretat econòmica, emocional, vital per a cadascú de nosaltres i per als nostres, òbviament. Si ens guardem les respostes immediates i ens prenem uns minuts per reflexionar-hi, les coses que demanaríem potser serien una mica tipus resposta de Miss en un concurs. Més globals, més universals, més per a totes les persones (no només per a les nostres, de persones). I si encara ens ho pensem una mica millor, crec que un dels desitjos seria global, un dels desitjos seria per a algú del nostre entorn que no acaba d’estar bé –tots sabeu qui del vostre entorn us preocupa sobremanera, però no podeu fer res per canviar-li la vida del tot si no és que tingueu aquest desig concedit del Geni– i un dels desitjos, el darrer, seria per a nosaltres. Jo, després de fer l’exercici mental unes quantes vegades, sé els tres desitjos que demanaria: el global seria que a les persones bones els passin coses bones; el que no seria exactament per a mi, també el tinc clar i me’l guardo, que em fa una mica de mal i tot de pensar-hi; i el tercer, el que seria per a mi, seria tenir precisament la capacitat de poder canviar les coses que trobo injustes, il·lògiques, impossibles. Però en lloc d’això: a la gent bona li passen coses de merda i a la gent dolenta –sí, n’hi ha, tot i que ells es pensin que són boníssimes i generalment les víctimes– els passen tot de coses bones; la persona que em preocupa no em fa cas de res (o de quasi res) i mira que tinc raó en tot (o en quasi tot); i l’única capacitat que tinc és per rendir-me. Triga massa a aparèixer, el Geni de la làmpara. Ho reconec.

A la gent bona li passen coses de merda i, en canvi, a la gent dolenta, tot de coses bones

Rendir-se