Renúncia
A casa sempre recorden que quan em demanaven què volia ser de gran no responia mai ni futbolista ni bomber ni astronauta, volia ser president de la Generalitat, suposo que per allò d’intentar canviar tot el que no m’agradava. Abans de dedicar-me al periodisme, i per fer diners durant les vacances mentre estudiava, vaig vendre cotxes teledirigits, vaig fer d’administratiu i, fins i tot, de manobre. Quan llegeixo les contraportades dels dilluns d’EL 9 NOU em fixo en la pregunta de si el treball dignifica. Com que avui dia no veig cap alternativa a passar-me la meitat de la vida treballant, jo diria, més o menys convençut, que sí, i en totes les feines que he fet. És allò de resignar-se amb la realitat o pensar, com deia Shakespeare, que la feina que fem amb plaer cura la pena que provoca.
Per això segueixo amb interès dos fenòmens recents. Un és el que el professor de la Universitat de Texas A&M Anthony Klotz ha definit com “la gran renúncia”, l’abandonament massiu i voluntari del lloc de treball per part d’empleats amb contractes fixos que no troben sentit a la seva feina, sigui perquè estan cremats, cobren poc, tenen la crisi dels 40 o la covid ha fet replantejar-los la vida. Va començar als Estats Units i ara arriba aquí. I l’altre fenomen és el del quiet quitting, treballadors que no volen ser esclaus del treball. Busquen, senzillament, fer la feina que se’ls encarrega i complir la jornada laboral. Res d’hores extres ni feina addicional. Treballar per poder viure i no viure per treballar. Per sort, no he acabat de president de la Generalitat, perquè si jo ara fos Pere Aragonès i veient el panorama que té –amb els conflictes dins i fora del govern– no sé què respondria a la pregunta del diari, però segurament em plantejaria ser un més del col·lectiu que defineix tan bé Anthony Klotz.