Quan es vol estigmatitzar un familiar de la parella, gairebé sempre es pensa en la sogra i no en el sogre; i quan es vol remarcar algú que creu que ho sap tot, es parla del cunyat i no de la cunyada

No, no penso fer un repàs del que ha donat de si l’any que acabem d’enviar a la paperera de la història. Ni tampoc fer un podi de les notícies més vistes, més divertides, més… no sé què de l’any passat. A vegades, però, és inevitable que surti tot això en els habituals i tradicionals menjars nadalencs i de cap d’any. Tampoc no m’apunto a la dèria que s’ha instal·lat de criminalitzar algú de la família no sanguínia, ja sigui sogra o cunyat. Sobre això, és curiós que quan es vol estigmatitzar una persona progenitora de la família de la parella se centra tot en la sogra, poques vegades es pensa en el pare de la parella. I, per altra banda, quan es vol remarcar una persona que es farà notar i entendrà en tot, de la família de la parella, tothom parla del cunyat, poques vegades el subjecte de ser qualificat com a setciències sol ser la cunyada. Deixant això de banda, aquestes festes de l’any donen l’oportunitat de reunir-se a familiars per consanguinitat i per afinitat alhora. Hi ha el dinar de Nadal, el de Sant Esteve, i el sopar de la nit de Reis o el dinar del dia de l’Epifania (depenent de quan Ses Majestats Màgiques entren en casa aliena per deixar regals). És normal que asseguts a taula, amb bon menjar que no falti, amb postres aliades del colesterol, torrons, neules, coques per donar i per vendre, tot això regat amb vi i/o cava, és normal, repeteixo, que es toquin tots els temes els quals a pesar d’habituals són recurrents. Si a sobre tenim aportacions internacionals de presidents d’estats que es creuen els xèrifs del món a la seva conveniència, que poden entrar i sortir del territori d’un altre estat, com si fossin Reis Mags, però fent regals només a les seves empreses nacionals, l’avorriment temàtic no hi té cabuda i ni tan sols se l’espera. És curiós que qui més parla i teoritza d’alguns temes en aquests àpats objectivament parlant potser no semblarien els més indicats. Per exemple, es parla d’economia mundial, que si la inflació, que si la prima de risc, que si els aranzels, que si el preu del petroli… per part de persones que prou feina té per quadrar els seus comptes. O bé, hi ha qui parla sobre com arreglar els problemes socials, culturals i de convivència dels nostres pobles quan no han estat mai al davant de cap associació o de cap ajuntament. O també parlen de religió, sobretot catòlica i sempre per anar-hi en contra, els autoproclamats ateus, agnòstics o apòstates. I ja no diguem dels que gosen criticar el menjar davant de qui s’ha passat hores pensant què faria, com ho faria i servint-lo tan bé com sap… i en canvi a la seva vida diària esmorzen cada dia al bar, dinen a qualsevol lloc que tingui un menú arregladet sense mirar la qualitat i sopen amb un tros de pa amb tomàquet i qualsevol embotit comprat a correcuita en el supermercat de sota de casa seva o que li ve de passada tornant de la feina. Com voleu que amb tots aquests temes tan espinosos, en què hi ha tanta gent experta, no hi hagi friccions? És impossible! El que cal, però, és que a taula, o a la sobretaula, hi hagi un bon moderador que compensi la part més feble sense encabritar massa qui porta la veu (normalment més alta) cantant. Això és molt important si el que es pretén és que tothom recordi la bona estona que ha passat, amb un bon menjar, bon beure i amb bona i confortable companyia. Més que res perquè d’aquesta manera hom s’assegura que el següent capítol d’aquesta sèrie nostrada es podrà emetre en directe més o menys d’aquí a un any. I quan l’adrenalina hagi baixat, molts del comensals pensaran que tant de bo, en la següent ocasió, no hi falti ningú dels que hi havia i amb qui, potser, ha mantingut una saludable discussió. Repàs és això: examinar què ha passat i, també, menjar per celebrar una festa o trobada en honor a algú o quelcom.