Qualsevol persona que hagi tingut un negoci sap que els morosos són la mena de persona amb qui cal evitar tenir tracte

Les meves vacances anuals de setembre consisteixen a desconnectar efímerament de la quotidianitat durant quatre o cinc dies. La Fosca és un lloc ideal on fer-ho, un indret de postal amb el cel i la mar blavíssims, i una costa enrocada perfecta per perdre-s’hi entre pinedes. Aquest any que tenia la companyia impagable del Menut, vam anar al cementiri de Sant Joan de Palamós, per visitar centenars de desconeguts que hi dormen el son dels justos. A diferència de Ripoll, no tinc record d’haver vist cap cartell enganxat a les làpides, advertint als descendents més despistats que cal pagar les contribucions del nínxol. Qualsevol persona que hagi tingut un negoci, o fins i tot els que només hagin tingut coneguts a qui els han deixat algun calé, saben que els morosos són la mena de persona amb qui cal evitar tenir tracte. Gent que apliquen la teoria de “si no et pago els diners els segueixo tenint jo” són una de les pitjors malalties de la nostra permissiva societat, afavorint-se d’unes lleis que no fan absolutament res per ser justes. En el país del qual formem part, tenir un deute és tenir una garantia, perquè és sinònim de prepotència i de mascle alfa espavilat, quan el més normal seria que els mateixos mecanismes col·lectius els marginessin com a males persones infectes que són. I encara que pugui semblar que la morositat estigui vinculada als estrats socials més baixos, puc afirmar per experiència que sovint l’exerceixen personatges que formen part de les suposades elits ripolleses, com si el seu costum de recolzar-se en el diner públic l’haguessin ampliat també a les butxaques privades. I no em feu dir noms, que se m’escalfa la llengua... Els cartells de les làpides denuncien de manera maldestra uns deutes diferits, que deixa en bastant mal lloc a qui els reclama. Des de fa anys visito sovint el cementiri ripollès, i encara que els difunts diuen moltes més coses que el silenci i descans que transmeten, no tenen capacitat per satisfer rebuts que no han contret. Molts pobles han traslladat la responsabilitat funerària a empreses a qui no sembla que els vagi gens malament el negoci. La incapacitat com a municipis per gestionar-ho afavoreix que la iniciativa privada se’n faci càrrec. I clar, aquests volen cobrar i multiplicar per molt els seus ingressos. Com que soc fill únic i de moment no tinc descendència, fa uns anys vaig demanar a un responsable polític de l’Ajuntament si podien crear alguna taxa per tal que un cop alliberat de les necessitats vitals pugui estar tranquil al lloc de repòs etern. La seva resposta –inversemblant en una persona seriosa com efectivament és– va ser que a ell ja li va bé que el llencin on sigui. Bé, potser a ell sí, però a molts altres no. I si de passada el poble obté uns diners per satisfer a perpetuïtat el cànon del cementiri, diria que no ha de ser un mal negoci, si més no a curt termini. De fet, en alguns nínxols hi ha plaques metàl·liques d’èpoques llunyanes on s’indica aquesta forma de pagament a l’avançada. En cas que, déu no ho vulgui, demà passat m’entrebanco i em clavo l’antena de la tele a l’artèria caròtida, no tinc cap seguretat de poder passar gaire temps a la meva nova necroresidència. I per a més inri, amb una pròrroga assenyalant-me a través d’un cartell per ser precisament allò que sempre he odiat del gènere humà: morós.

Qualsevol persona que hagi tingut un negoci sap que els morosos són la mena de persona amb qui cal evitar tenir tracte

El repòs efímer