S’ha deixat la gestió de molts d’aquests centres en mans de grups empresarials que tan sols buscaven el benefici immediat explotant els centres i, com no, també els cuidadors

La veritat és que se’m fa difícil escriure aquest text. És tal la vergonya que sento en aquest moment de reflexió que em costa començar. Abans de res vull incloure’m a dins del sac dels que hem estat cecs davant la situació de les residències. Encara que personalment tingui un familiar en un centre residencial per a persones grans, i tota l’atenció des del dia 12 de març ha estat centrada en qui em va portar al món, crec que la nostra resposta com a societat en general, com a mínim i sent generós, ha estat inhumana. Ja s’ha anunciat per part dels polítics la constitució d’una Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya. Evidentment, serà utilitzada per tirar-se merda a sobre els uns contra els altres. Si no fos així em sorprendria, perquè ens hi tenen molt acostumats. Independentment del que diguin els polítics, quan tot això acabi, com a societat ens toca reflexionar, sense importar l’opinió política de cadascun, i abans d’assenyalar els responsables polítics de torn hauríem de pensar en com de malament ho hem fet individualment, ja no en l’episodi de la pandèmia sinó des de fa molt de temps. S’ha deixat la gestió d’aquests centres d’atenció als nostres grans, en molts casos, a grups empresarials que tan sols buscaven el benefici immediat explotant els centres, els espais i, com no, els cuidadors. Residències sense cap mena de protocol per casos similars als que estem vivint, sense personal mèdic fix (ens refiem del CAP del poble o del barri). Insisteixo, això és lamentable. Els nostres avis i àvies han mort amb xifres desmesurades, i tots, o almenys la majoria, hem mirat a un altre costat. Fins que la situació no ha estat extremadament crítica i vergonyosa ningú ha reaccionat. Les compareixences de premsa del conseller de Benestar i Família, Chakir El Homrani, un cop reincorporat al seu càrrec després de patir la Covid, eren surrealistes. La cara de no saber d’on li queien era preocupant i insultant. Són els nostres avis i àvies, eh? Ells han lluitat contra tot i tothom per arribar on som ara! I els hem de tractar com si no anés amb nosaltres? Fins que el govern no va entomar el mea culpa en paraules del president Quim Torra, dient que “hi ha coses que hem fet malament”, no es van començar a mobilitzar recursos i crear protocols per atendre els residents correctament. Això va ser gairebé un mes després de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma i amb més de 1.800 morts a l’esquena. Quina vergonya, i quina vergonya com a societat que ningú fes res ni s’aixequés per protestar. Una societat que es va limitar al morbo de veure les imatges de cuidadores desbordades per la situació i residències en situació precària. Aquestes imatges, també exquisidament servides per alguns mitjans de comunicació. Pensem-hi, en això, pensem si a nosaltres ens agradaria ser carn de telenotícies a l’hora de dinar o sopar. De totes formes, la meva reflexió crítica va més enllà en el temps. Quants de nosaltres hem triat la residència dels nostres grans pel preu, per la proximitat o per d’altres coses més insignificants que pel màxim benestar i atencions dels residents. Per què ens hem vist obligats a actuar així? Una molt mala gestió dels recursos de la llei de la dependència ens han portat a la necessitat de col·locar els avis. Ningú amb quatre dits de front entén com és possible que com més atencions han de rebre els nostres grans menys recursos hi destini l’administració. Pensem-hi. Aquests responsables de residències, que desbordats per la situació passaven el mort a l’administració. Quina pena que em fan, quan fins ara no han previst ni han tingut la decència de fer un treball correcte a la seva residència, al seu negoci. No han establert atenció mèdica constant o d’infermeria. No han valorat com cal les cuidadores del centre ni la resta del personal. Ara bé, la quota ha arribat cada mes. Aquesta situació és a la que em referia anteriorment com a vergonya col·lectiva d’una societat que ha permès que això passés. En la majoria de casos, perquè és un horitzó que no veiem com a propi. Quina pena quan ho mercantilitzem tot. Avui un jove enginyer responsable d’una fàbrica m’ha dit que, malgrat que es mori gent gran que ja han fet el que havien de fer a la vida, l’economia ha de continuar… Li desitjo una bona vida quan sigui vell. Malgrat això, hi ha centres amb nivells d’atenció excepcionals que han estat a l’altura en tot moment, anticipant-se a la situació prenent les precaucions corresponents, suplint, amb el seu personal, la manca de contacte que han tingut els residents amb les seves famílies durant totes aquestes setmanes de confinament, treballant torns inhumans amb la por d’arribar a casa amb un virus indesitjable, fent l’impossible perquè els familiars poguéssim parlar amb ells encara que fos telemàticament, tenint la sensibilitat necessària per deixar que un familiar pogués estar amb ells quan es veia una situació irreversible. Informant en tot moment de la situació i de les alternatives possibles. Jo m’he sentit un privilegiat per tot aquest amor que ha rebut la mare i per haver triat la institució on està residint. Reflexionem en quin tipus de societat volem i impliquem-nos-hi per aconseguir-ho. Denunciem les injustícies. Exigim als mandataris que treballin per un país solidari, sostenible i respectuós. Depèn de nosaltres, encara que no ho vulguem veure.

S’ha deixat la gestió de molts d’aquests centres en mans de grups empresarials que tan sols buscaven el benefici immediat explotant els centres i, com no, també els cuidadors

Residències i residents