Darrere de molts anuncis de retirada hi ha un recurs promocional per omplir concerts

D’uns anys ençà ha anat sorgint una indústria de festivals. Produeixen esdeveniments de masses on és més important la parafernàlia i el photocall que no pas les propostes artístiques. Tal plaga, incentivada pels governants amb incentius fiscals i regada amb subvencions, ha provocat conseqüències culturalment devastadores. Entre elles una cantarella repetitiva i pesada que es va repetint els 365 dies de l’any: l’anunci, a través del soroll de la claca mediàtica (comprada amb publicitat), que tal artista o tal altra es retira, afronta un final d’etapa, fa una aturada temporal, una pausa, un descans... però que abans farà una actuació exclusiva en aquest o aquell festival. És un crit o una eina que generalment utilitzen artistes en èpoques de declivi creatiu o repetició insistent per tal de no ser oblidats. Una estratègia que apel·lava als sentiments primaris amb l’objectiu que els fans correguessin a cremar la targeta de crèdit comprant entrades o abonaments. Per repetitiva i recorrent, aquell “he vist el llop” persistent ja no se’l creu ningú i aquell que utilitza la tècnica causa una sensació de peneta. La quasi totalitat dels espectadors saben que tard o d’hora tornaran a escoltar aquelles cançons que per una raó o per una altra tant l’han marcat o que tant li agraden. Tothom sap que allò no és cap farewell tour, terme que usen els anglosaxons, sinó que és només un recurs promocional gastat i una evidència de l’estancament artístic. Un recurs més d’una indústria devastadora, igual com ho és la indústria porcina amb el petit pagès, vol i acaba escombrant a sales de concerts de comarques, entitats sense ànim de lucre, petites productores... És evident que un cop viscudes litúrgies infantils com el tió, els Reis d’Orient o els angelets, els adults tenim la necessitat de continuar participant en rituals dels que ja sabem que no són vertaders o que, directament, són mentida. Quan l’artista puja a l’escenari i sent el murmuri del públic és conscient que d’aquí a uns mesos (més o menys, segons la seva capacitat de resiliència als canvis o a la seva subsistència econòmica) tornarà a actuar. El públic també sap que participa d’un fals comiat i simula que s’emociona com si allò que va calar en ell (un amor, un record, un estiu...) ja no ho hagués de tornar a veure mai més. La Pegatina, Stay Homas, Doctor Prats, Xavi Sarrià, Cesk Freixas, el Diluvi... són només alguns dels que han anunciat un stop o un final obert. No em sembla normal que en un país tan petit com el nostre tothom s’aboni a aquesta tècnica que ja tothom ha calat i que diria que, ara mateix, només genera desprestigi. Diu poc dels artistes. Es troben molt a faltar aquells creadors que anuncien una dissolució perquè la relació ha acabat com el rosari de l’aurora i que tenen clar que no hi tornaran, que ja n’han tingut prou i que cal fer coses noves o dedicar-se a altres coses. Vendre gira de comiat i vendre gira de retorn busca només treure el màxim de rèdit econòmic. Si voleu plegar, descansar... ho feu, però no ens foteu la tabarra per intentar vendre quatre tiquets més.

Darrere de molts anuncis de retirada hi ha un recurs promocional per omplir concerts

Retirada, final d’etapa, aturada temporal…