Anar anant a votar un mes sí i un altre també tampoc sembla una virtut democràtica, probablement aquest 'modus vivendi' dels polítics de partit caducarà en unes dècades

“Ustedes no creen en nada: son iconoclastas y son cínicos. Afortunadamente hay una juventud que no son ustedes, una juventud estudiosa, una juventud preocupada, una juventud llena de civismo.” Ramón del Valle-Inclán, Luces de Bohemia, 1920. A Catalunya persisteix, com la cançó enfadosa, la retòrica del “ho tornarem a fer”, però, ara per ara, la realitat només és la d’un (re)tornar a votar pels que voten i la d’un (re)tornar a abstenir-se pels que no ho fan, atrapats tots plegats en un procés que s’ha capgirat de la ficció a la decepció; si la ficció era engrescadora, la decepció és desil·lusionant. Tot i això, el passat 28 de maig es va encetar la cursa als ajuntaments i autonomies, la majoria ja pedalen en bicicletes tàndem i per la dreta; aviat, aquest diumenge 23 de juliol, es correrà l’etapa reina, l’etapa Regne d’Espanya, coneguda com a “eleccions generals”. –N’hi ha de particulars? Sí–. Els partits segueixen amb els cara a cara i els debats a set i a tres, amb mítings de format tauromàquic, amb els candidats enmig del ruedo a platja i muntanya, a faristols i platós, a tertúlies i auditoris, uns candidats superats per ells mateixos i pels que els envolten, sobretot per uns mitjans mediàtics –premsa, ràdio i televisió– que, afegits a les xarxes, confirmen allò que també deia el Don Filiberto del gallec esperpèntic: “El periodista es el plumífero del parlamentario. El Congreso es una gran redacción, y cada redacción un pequeño Congreso. El periodismo es travesura, lo mismo que la política. Son el mismo círculo en diferentes espacios”. Dins aquest cercle d’entremaliats, Sánchez està fet un sandvitx fred entre González i Zapatero i Feijóo, un sandvitx calent entre Gamarra i Ayuso. I és que el PSOE i el PP es disputen La Moncloa, amb l’ajuda dels subalterns de Sumar i Vox, mentre que les altres formacions es deformaran a gust del guanyador; a Catalunya ERC i Junts es presenten separadíssims a unes eleccions que només els serviran per reverenciar el Borbó i tornar resant de Madrid amb l’AVE(Maria), porucs de perdre el sou si no es poden constituir les Cortes, amb un congrés de diputats on els lleons no mouen la cua i amb un senat-casa de colònies per a aquells que no tenen ofici però sí volen benefici. Pel que fa a les dues cambres de la Carrera de San Jerónimo, els d’Euskal Herria, Bildu i PNV, juguen des de la Gernikako Batzarretxea una partida de mus amb tots els asos damunt la taula; mai perden ni perdran, hi hagi república o monarquia a Castella. Si Sánchez repeteix govern la legislatura serà moguda, amb fases de sí és sí i de no és no, de sí és no i de no és sí; però si, com es pronostica, guanya Feijóo, l’Estat espanyol entrarà en una fase d’empanada gallega farcida de divines paraules d’avantpassats conterranis com Franco i Fraga. I si perd Pedro –que s’ha exhibit a la cimera UE-CELAC– diuen que vol ser un alt i guapo representant a l’ONU, o transformar-se, d’estranquis, en un Míster Pesc de facto decidit a evitar que Ucraïna es converteixi –com pretén l’OTAN– en l’Israel del Mar Negre i a parar els peus i els vots als moviments (post)colonials que governen de nord a sud, des dels països escandinaus fins a la bota italiana, passant pels territoris supramacistes del (ex)Benelux, la França d’un Macron demacrat i un Regne tan Unit que fins i tot els escocesos van recoronar Carles III. Vaja panorama! I si no que els ho diguin als polonesos i els alemanys, temorosos dels veïns russos que amb el vistiplau de Xina, Turquia i molts països americans –Brasil– s’atreveixen a escarnir uns pèrfids Estats Units abocats a exportar armes convencionalment destructives per, ja!, poder importar immigrants, xips, minerals i aliments bàsics. Però, a l’excepció ibèrica, si l’Alberto perd s’estalviarà –la mandra que li fa– d’anar a saludar Zelenski i de complaure el dèspota Aznar; un Feijóo perdedor ho té, imitant Rajoy, fàcil perquè, amb l’excusa de concelebrar la festivitat del 25 de juliol, marxarà –amarat d’albarinyo– a Santiago de Compostel·la per esmunyir-se en la politja del Botafumeiro tot divisant Finisterre. Després d’aquesta cita electoral, siguin quins siguin els resultats, el 2024 hi haurà la convocatòria europea amb uns (ex)immunes Puigdemont i Cia. –ep! eurodiputats per Espanya– que no saben si s’hauran de mantenir desterrats en el ciberespai de Waterloo o entraran al Tribunal Suprem per rebre la benedicció del jutge Marchena i l’absolució dels sarcàstics fiscals del procés, que també, cert, ho són del TEDH estrasburguès. Però, abans i/o després de les europees, l’Aragonès de la Generalitat pot estar temptat a convocar eleccions autonòmiques i aquí sí que les previsions són d’“atrapa’m si pots” si es provoca un gir de 360º en l’executiu de Palau i el càsting consisteixi en el càstig de recaure a la casella de sortida del 2003, darrer any dels vint-i-tres de caciquisme pujolista. Però pronòstics futuribles a banda, ara el que toca és veure què passa a les espanyes, car a Catalunya aquestes eleccions l’ensopeguen, ai las!, a contrapeu, em refereixo que l’estratègia del prolongat procés –engendrat el 2009 a Arenys de Munt– ha desembocat, amb la desconnexió del moviment independentista, en un panorama socioeconòmic i cultural convuls en el qual l’ANC i Òmnium en són imatges decebedores. El país no té un present esperançador i l’embut de l’embat a l’Estat s’ha convertit en un bumerang que ha suposat una escandalosa espanyolització de Catalunya, m’atreviria a dir, l’espanyolització més flagrant del darrer mig segle; revertir aquesta situació és una tasca antropològicament colossal, sobretot perquè abans, durant i després del procés la política desenvolupada des de la Generalitat mai va considerar una prioritat actuar coordinadament amb la resta del territori dels anomenats Països Catalans, tot un error estratègic del qual es patiran les conseqüències. Els veïns de l’est –illes Balears–, de l’oest –l’Aragó– i del sud –País Valencià– es van emprenyar amb els neoindependentistes quan ells tenien governs progressistes disposats a solidaritzar-se amb el Principat per raons –diguem-ne– nacionals, i ara, amb governs reaccionaris en aquestes autonomies, la situació resulta frustrant. Els mandats de Mas, Torra i Puigdemont, addictes a la dreta convergent i disfressats amb l’estelada, van menysprear aquests veïns del territori de parla catalana i tornar a refer els llaços d’amistat és complicadíssim; el PSC ja no hi té aliats si és que mai n’hi ha tingut i ERC no té la força interior i exterior per recosir relacions amb Palma, Saragossa i València, centres polítics i culturals inherents a la història de la gran nació catalana, referents imprescindibles per recuperar el prestigi econòmic i cultural en uns moments que fins i tot l’Aran i Andorra s’han distanciat de l’establishment barceloní, els primers miren a Madrid i els segons el seu melic. Anar anant a votar un mes sí i un altre també tampoc sembla una virtut democràtica, probablement aquest modus vivendi dels polítics de partit caducarà en unes dècades, ja que a hores d’ara els que no voten desconfien en comprovar que, èticament, encara no poden fer-ho perquè els elegits dels que sí que voten no compleixen mai els programes (re)programats i a posteriori fan pactes contranatura; les convocatòries passen i les irresponsabilitats polítiques augmenten, però com que a Occident no són pas temps de revolucions tothom s’ha de conformar a practicar un pessimisme actiu. En aquest context, davant la necessitat de reforçar la identitat dels Països Catalans i si de veritat –i no pas de farol(a)– es vol construir una república moderna i justa a les muntanyes pirenaiques, a les terres ebrenques i a les costes mediterrànies, caldrà endegar la reconcialització de la malmesa unitat lingüístico-cultural, caldrà fer-ho per demostrar la força d’un territori ric de natura i ple de persones que quan conviuen i lluiten (re)unides obtenen victòries històriques i quan no ho fan recullen derrotes histèriques. Una nació amb cims, planes, rius i platges, sense provincials fronteres autonòmiques i amb espais oberts a un món en què el procés imparable de la diversitat esdevé sortosament l’horitzó més clar i més enriquidor perquè demà passat els que visquin aquí i/o allà siguin lliures i feliços.

Anar anant a votar un mes sí i un altre també tampoc sembla una virtut democràtica, probablement aquest 'modus vivendi' dels polítics de partit caducarà en unes dècades

(Re)torn de vots, fugida de votants