Els bancs saben que han de tenir contents els polítics de torn, els que no els reclamen els 64.000 milions, i per això els guarden lloc als consells d'aministració

Tenim la ministra d’Economia i exdirectora general de pressupostos de la UE, Sra. Nadia Calviño, esgargamellant-se demanant als bancs que retribueixin els diners que per força hi tenim dipositats, quan els tipus d’interès de les hipoteques no paren de pujar. De moment poc ha aconseguit, almenys els bancs han frenat l’intent de cobrar interessos negatius pels dipòsits, conformant-se en les comissions habituals. Suposo que ho fa per cobrir l’expedient de les eleccions del 23 de juliol, perquè d’una economista que també va ser presidenta del Comitè Financer del Fons Monetari Internacional, s’haurien de presumir coneixements de com funciona l’economia capitalista. Refresca-me’ls ara que votem a l’estiu, com es queixa el potent pensador, home de principis, i si no ens agraden en té d’altres, i gran comunicador Núñez Feijóo. No podem esperar dels quatre bancs mal comptats que han quedat que competeixin entre ells, com feien quan abans hi havia un munt de bancs i caixes. Només de catalanes n’érem deu, de caixes, i no en va quedar cap com a tal, perquè CaixaBank funciona amb accionistes com un banc i Caixa d’Enginyers és una cooperativa. Si abans de la crisi del 2008, competint entre elles ens colgaven de llibres, bolígrafs, interessos al compte corrent, amb empleats a finestreta atenent a totes hores, ara que són pocs, un cop rescatats amb els 58.000 milions d’euros dels fons públics, mai retornats, no els queden estímuls per competir. Fins se’n foten quan un representant d’ells indica que per començar a remunerar els diners tothom espera que l’altre faci el primer pas. És a dir, esperant tots, no remunera ningú. Si això no sembla un càrtel d’interessos compinxats a l’inrevés, què ho serà? Aquestes pràctiques antimonopoli van portar els EUA el 1911 a desmantellar en set companyies la Standard Oil de Rockefeller, i avui a mirar amb lupa les posicions dominants de les tecnològiques. Resumirem a la vicepresidenta Calviño com funcionen els bancs. Els seus directors generals, consellers i alts directius, tots molt ben remunerats, per assegurar la seva continuïtat fins a cobrar els bonus de jubilació, i les primes per augments del preu d’accions, es deuen només a tres potes d’un escambell. Per ordre d’importància. Primer i fonamental, tenir contents els seus accionistes, els únics que en les juntes generals els poden acomiadar. Els grans tenidors d’accions són normalment potents grups de capital estranger que reclamen com més dividends millor. Per tant, quan els interessos dels bancs centrals van amunt, són ràpidament repercutits a hipoteques i crèdits, però lentament en els estalvis. Cert, Sra. Calviño, que l’Estat recaptaria més impostos si remuneressin més els dipòsits dels espanyolets que han de passar per Hisenda que no pas els dividends que marxen fora amb convenis de doble imposició limitats en general al 15%, quan aquí es reté només a compte el 19%, però què hi farem! La segona pota ja interessa més a la vicepresidenta. Els directius saben que han de tenir contents els polítics de torn, els que no reclamen els 64.000 milions. Han de tenir cura de guardar-los llocs en els consells d’administració del banc o dissimulant, en les grans empreses que controlen, Repsol un exemple. Menjadores per a exministres i exalts càrrecs, que només han de deixar fer als especialistes que saben com funciona el negoci, és a dir no intervenir gaire, i poden col·locar sota d’ells altres companys de partit foragitats dels escons i qui dia passa, nòmina a fi de mes empeny. I en el tercer i darrer lloc, ja hi som els clients forçats com he dit abans. Perquè avui dia per viure has de dipositar diners al banc obligadament. Si vols cobrar la nòmina o pensió, tenir llum i aigua i pagar els impostos, has de tenir un compte corrent malgrat que cada trimestre et cobrin per administrar-lo. També hi són en aquesta cua de prioritats els empleats, cada dia menys, però més exigits per assolir rendibilitats que acontentin la pota principal. Amb els bancs s’ha d’anar amb molt de compte perquè tenen la vareta màgica de multiplicar els diners en circulació com pans i peixos. Si una entitat concedeix una hipoteca o crèdit de per exemple 100.000 euros, cinc minuts abans d’anar a cal notari aquests diners no existien, almenys en el crèdit, en la hipoteca estan en totxanes i pladur, i cinc després de signar, qui retornarà principalment més interessos a 10-20 anys ja pot fer talons o transferències, anar a retirar-ne part dels caixers, etc. Si aquesta operació la fa de mitjana cada una de les 500 sucursals que té un banc només quatre cops per setmana, amb 50 setmanes serien 100.000 operacions de 100.000 euros de mitjana a l’any, que fan un munt de 10.000 milions d’euros que no existien i comencen a circular. I les regulacions dels bancs centrals i els supervisors, molts d’ells exbanquers, són molt difícils, tant de control com eficaces a refrenar-ho. Perquè si en aquests 10-20 anys el deutor va complint religiosament retornant capital més interessos, la cosa funciona. El 2008 la crisi de les subprimes se’ls va escapar als reguladors EUA per uns desbocats munts de crèdits a gent insolvent, per imports fora realitat, que no es tornarien mai, però que empaquetats amb crèdits bons i qualificats de tals per agències que donaven més valor a cobrar els informes que aquests fossin verídics, va portar-nos pel pedregar que encara arrosseguem. Aquests bancs centrals, BCE i Reserva Federal, saben que una certa eficàcia immediata en refredar o escalfar l’economia la troben apujant o abaixant quan toqui els tipus d’interès. A l’apujar-los la gent que encara no s’ha endeutat veient-sentint que la hipoteca del veí remunta de cop 300-500 euros al mes s’ho pensen dos cops a comprar un pis, o desisteixen de canviar el cotxe. Regulen més per la demanda que per l’oferta. Ja es deia metafòricament que l’encàrrec de la Reserva Federal era retirar el cubell del xampany amb glaçons abans que la festa es desfermés. Àdhuc per experiències històriques, la seva principal missió és controlar la inflació. Malden perquè rondi un 2%, com volen que l’atur s’acomodi en un saludable per ells 5-7%, mai plena ocupació perquè també tiraria amunt els preus. Les experiències encara avui de l’Argentina i Veneçuela, entre d’altres, o la terrible dels anys 20 de la República de Weimar que va portar al poder Hitler i tot el que va seguir, són el seu principal i quasi únic malson. Mentre puguin controlar això deixaran fer als bancs i els nostres estalvis dormiran sense o amb molt poca remuneració.

Els bancs saben que han de tenir contents els polítics de torn, els que no els reclamen els 64.000 milions, i per això els guarden lloc als consells d'aministració

Retribuir els dipòsits. Un miratge?