Ens cal desemmarcarar el parany que va representar la transició, així com la traïció dels líders polítics en la renúncia dels objectius de l'1-O

Carles Castellanos va presentar a Vic el seu llibre Reviure els fets, en el qual trobarem la història de 60 anys de lluita per la independència, dels anys seixanta fins ara. És un llibre d’una gran importància, primer per la part històrica, però també perquè ens ajuda a entendre què ha passat i què passa d’ençà del 2017. Cal destacar la implicació de l’autor com a militant independentista des dels anys seixanta, el seu activisme compromès, que no ha defallit mai, i el fet de ser incombustible i no renunciar sota cap concepte als seus principis ni ideals en l’intent d’aconseguir la independència acompanyada d’un canvi del model sociopolític actual. També se n’ha de destacar la constància i la defensa del paper que han de tenir els moviments socials i associatius en una revolta. És un exemple del que representa la tasca política (de la qual no n’ha viscut mai) i social, però, sobretot, se li ha d’agrair de ser-hi sempre, sense esperar res a canvi, en la lluita per a l’alliberament nacional dels Països Catalans. El llibre està fonamentat en moments i experiències viscuts intensament, d’uns fets bastits de compromisos personals i col·lectius, i de moltes accions coordinades que poden ajudar a entendre a les noves generacions que aquests esdeveniments, que es relaten de manera clara i documentada, han marcat el futur que avui patim. Escriure aquest llibre no deu haver estat fàcil perquè, com diu Albert Botran en el pròleg, són memòries dures i amb un punt d’amargor en alguns moments, especialment durant l’empresonament, les tortures dels anys 1964, 1975, 1981, 1982 i 1988 i l’exili el 1975 i el 1992. Ha estat empresonat i torturat tant pel franquisme com per la suposada democràcia monàrquica espanyola que ens governa. Castellanos va explicar de manera clara i contundent els diferents moments històrics i l’anàlisi política dels darrers anys. Tampoc no va deixar de banda el posicionament dels partits i dels moviments socials, que va retratar amb realisme i transparència, i reflexionà sobre les possibilitats, algunes de perdudes, de l’independentisme. També va exposar i contrastar idees per continuar i renovar les formes de lluita. La lluita política per la independència, segons ell, no es pot deixar per a més endavant, hem de saber resoldre els problemes actuals amb l’organització popular i la pressió ciutadana, perquè tot passa per prendre consciència del paper que juga cada persona en la col·lectivitat. És justament per això que, per limitades que puguin semblar les accions que fem, no podem abandonar i hem de continuar lluitant, encara que res sembli fàcil o possible, ja que la constància en la lluita és la nostra virtut. Al llibre ho defineix molt bé: “La feina del dia a dia i la lluita no són mai en va, encara que hi hagi moments que ens ho pugui semblar.” També va parlar de la dominació del sistema espanyol, que ens controlava en l’etapa de la dictadura franquista, però que també ho fa ara, que vivim en una falsa democràcia. Ens cal desemmascarar i denunciar el parany que va representar la transició espanyola, del franquisme al parlamentarisme monàrquic, així com la traïció dels partits i dels líders polítics, tant en la transició com en la renúncia dels objectius del Primer d’Octubre. És primordial recuperar el concepte de ruptura i exigir la unitat per superar les diferències, que són moltes, entre els partits dits independentistes i els moviments socials rupturistes. A l’últim capítol, titulat “Més enllà de la política de partits”, exposa que els lideratges actuals no serveixen per resoldre les indeterminacions del moviment independentista. Ens hem d’enfrontar al sistema polític que ens oprimeix, representat per la monarquia borbònica i els partits que li donen suport, i aporta idees per construir noves estratègies possibles, amb la confrontació com a pensament clau en la lluita. En el torn de preguntes es van introduir conceptes com lluita contra l’ocupació, la monarquia, la repressió i el feixisme; ideologia subalterna; independentisme institucional, i rèdit polític i desengany ciutadà. Castellanos creu que no s’ha de donar veu al feixisme en els mitjans, que cal crear pensament i ambient republicà i transformar el Consell per la República en un govern provisional republicà. Va insistir que ara cal definir noves estratègies, que passen per la concepció i l’ampliació del pensament independentista i de noves accions. El 2017 vam creure fermament en el que fèiem, i d’aquí va venir l’èxit en la preparació i la realització del referèndum, del compromís col·lectiu. Ara ens toca recuperar aquell esperit. No es tracta només d’una qüestió de pit i collons, com alguns ho volen simplificar, sinó que ara la reflexió i els nous pensaments ens han d’ajudar a combatre la dictadura mediàtica dels partits, dels mitjans informatius que imposen sense cap mena de control el pensament que no és possible arribar a la independència, que exerceixen una pressió sobre el pensament com a guerra psicològica i que normalitzen la situació actual amb el descrèdit, tant personal com col·lectiu, de les idees independentistes. És un nou mètode de repressió per desmotivar-nos. En els camp de l’acció i en aquesta situació actual de desmotivació que patim, no hem de pensar en grans mobilitzacions nacionals, sinó en accions puntuals, en el dia a dia dels grups organitzats, tant nacionals com locals, i ens hem de centrar a donar suport i a reforçar els grups d’acció ciutadana. Les seves explicacions i la repressió a la qual estem sotmesos ens obliguen a preguntar-nos: On són els límits d’una revolta? Com hem de lluitar contra el model polític antidemocràtic, totalment injust, tant nacionalment com socialment, en què vivim, i quina és la nostra implicació? Voldria agrair l’esforç de Carles Castellanos, el seu compromís insubornable, la seva trajectòria política i social, i les seves opinions i anàlisis que ha compartit i fet públics en aquest llibre. Vam assistir a un d’aquells actes que ajuden a continuar la lluita amb esperança pel nostre alliberament, personal, col·lectiu i nacional, i en què no va defugir el realisme, però també va aportar optimisme.