El lideratge de Ricard Torrents en aquesta orientació de la universitat ha estat inqüestionable. Moltes vegades lluitant en contra d’aquells que no creien en el projecte. Mentre ell va ser al capdavant, l’acadèmia sempre va passar per davant de la política, cosa que va ser una barrera per a les ingerències externes

He tingut el privilegi de treballar al costat d’en Ricard des de 1979. Per a mi ha estat un mestre i un amic de l’ànima. He compartit amb ell la recuperació d’una universitat suprimida, juntament amb les altres de Catalunya, pel Borbó Felip V, el 1717. En Ricard, orgullós dels seus orígens folguerolencs i d’una família de forners, era un home profundament europeu: venia de formar-se a Roma i a Tubinga. L’any 1970 va interrompre el doctorat a la ciutat alemanya per venir a Catalunya. Va tornar per fer-se càrrec de la direcció de l’escola Sant Miquel de Vic i convertir-la en una escola moderna en l’àmbit pedagògic. El 1977 es va crear l’Escola de Mestres, que es regia per un claustre assembleari i estava formada per un equip de professors de molta qualitat. L’objectiu era formar mestres per a la renovació pedagògica de l’escola catalana. Torrents en va ser el director efectiu, juntament amb el director oficial, Salvador Reguant; al capdavant hi havia Enric López i Jaume Puntí, ben acompanyats dels professors Joan Vila, Josep Fornols, Josep Tió, Assumpta Fargas, Segimon Serrallonga, Consol Blanch, Assumpta Vila, Isona Passola, Pep Vernis, Miquel Treserras, Joan Anguera, Joaquim Maideu, Joaquim Albareda, Imma Ollich, Mercè Torrents, Sebastià Riera, Carme Rubio i, més endavant, Francesc Codina, Maica Bernal, Antoni Tort i Miquel Pérez, entre d’altres. L’any 1979 Torrents va crear Eumo Editorial, amb Ramon Cotrina i jo mateix, que m’hi vaig afegir el 1981. L’objectiu era fornir de llibres en català els estudiants de l’Escola de Mestres i oferir bons materials a les escoles. En Ricard tenia l’experiència d’haver dirigit col·leccions a altres editorials, com ara Lumen i Anagrama. Cal destacar, d’Eumo Editorial, les col·leccions “Textos pedagògics”, “Referències”, “Narratives” i els llibres escolars de català per a no catalanoparlants; així com la creació de Reduccions, revista de poesia, amb Antoni Pous, Segimon Serrallonga, Lluís Solà, Miquel Martí i Pol i Jordi Sarrate. L’any 1984 es va crear Eumo Gràfic, que, entre altres treballs, ha donat visibilitat gràfica a la Universitat fins avui. El projecte universitari es va eixamplar amb la incorporació de l’Escola d’Infermeria, la creació de l’Escola d’Estudis Empresarials, l’Escola Politècnica i la Facultat de Traducció. Cal destacar la creació de la Fundació Universitària Balmes, juntament amb el primer alcalde democràtic Ramon Montanyà. Després que les forces vives de la ciutat el foragitessin, Torrents el va incorporar com a advocat assessor. Va ser una fita important la creació del campus de Miramarges, antiga fàbrica Eivissa, on va comptar amb la col·laboració del seu amic i arquitecte Manel Anglada. Tot aquest conjunt va desembocar en els Estudis Universitaris de Vic, embrió de la futura Universitat de Vic. L’any 1993 es va presentar un projecte seriós per convertir-nos en universitat juntament amb Girona, Lleida i Tarragona. No va ser possible. En aquell moment, Ricard Torrents ens va adreçar una carta manuscrita als membres de la direcció dels EUV on ens encoratjava a seguir treballant per aconseguir la universitat, posant sempre la qualitat pedagògica per davant de tot. A la fi, el 1997, el Parlament de Catalunya va aprovar la creació de la UVic per unanimitat. Hi van jugar un paper destacat l’alcalde Jacint Codina i des del govern, Joaquim Triadú i Enric Castellnou, que van defensar la llei. I així es va formar el primer rectorat, amb Ricard Torrents com a primer rector. Crec que és l’única universitat que conec que s’ha creat des de la societat civil, sense cap estament religiós ni empresarial al darrere, només amb l’esforç dels seus professors, els professionals no docents i els seus estudiants. El lideratge de Ricard Torrents en aquesta orientació de la universitat ha estat inqüestionable. Moltes vegades lluitant en contra d’aquells que no creien en el projecte. Mentre ell va ser al capdavant, l’acadèmia sempre va passar per davant de la política, cosa que va ser una barrera per a les ingerències externes. Els seus parlaments en les inauguracions i cloendes de curs, carregats de contingut, eren molt esperats per la comunitat universitària. Si bé cal considerar Ricard Torrents activista en primera línia, també cal dir que deixà empremta escrita de totes les seves idees i accions sobre la pròpia concepció d’universitat en tres volums: Les raons de la Universitat (1993), Noves raons de la Universitat (2002) i La meva aposta per la Universitat (2017). Ningú no ha escrit i reflexionat tant i tan bé sobre la universitat a Catalunya. L’altra passió de Ricard Torrents va ser la literatura en tots els seus àmbits. Disposem d’un ampli ventall d’obres i articles signats per ell que ho demostren. Ara bé, Ricard Torrents ha deixat una empremta fonda en els estudis sobre Jacint Verdaguer. Ell i Joaquim Molas al capdavant, juntament amb Segimon Serrallonga, Ramon Pinyol i Pere Farrés, entre altres, han posat Verdaguer al mapa dels segles XX i XXI, com a poeta nacional de Catalunya, amb la creació de la Societat Verdaguer, l’obra crítica del poeta i els estudis sobre diferents aspectes de l’escriptor. Va impulsar la Càtedra Verdaguer, així com la tasca de la Casa Museu Verdaguer a través de Carme Torrents. Ricard Torrents ha estat un intel·lectual de país, exigent i generós alhora. Amic d’altres intel·lectuals, escriptors i activistes com Joan Triadú, Carles Riba o Emili Teixidor, ha estat un treballador incansable de la cultura. Ens quedarà el seu llegat, la seva obra i per damunt de tot, en el meu cas, la seva amistat.

Ricard Torrents, en el record