Jordi Remolins | 09:00
Opinió

Poder estar, com encara ho fa molta gent gran, amb una telefonia mínima és la millor manera de mantenir l'espurna mental encesa

‘Ridaura mon amour’

El músic manlleuenc Roger Usart acaba de fer-nos un dels grans regals de 2024. Reunint els dos extrems de la població de Riudaura, on viu actualment, els més grans expliquen com era la vida quan eren petits, i precisament els petits d’ara posen veu a la cançó Quan Olot era lluny. Olot, capital de la Garrotxa i municipi veí, és molt més a prop ara per carretera. A més, la força centrífuga que té com a cap de comarca deixa una sèrie de danys col·laterals, molt més accentuat que al Ripollès, on la força d’atracció de Ripoll és bastant esmorteïda. El retrat de la Riudaura pretèrita, quan era curull de botigues on comprar carn i llet, o amb tres barbers, contrasta amb el poble actual de més de 500 habitants, on és impossible fins i tot trobar un cafè on anar a prendre un refrigeri. El poble té tot just 250 persones menys que fa vuit o nou dècades, però el paisatge, sobretot l’humà, ha experimentat el canvi que en grau més baix també patim a poblacions més grans.

Riudaura és veïna del Ripollès, per Vallfogona, i també d’Osona, a través de Vidrà. Però tot i aquesta proximitat, no hi vaig posar els peus fins tot just fa uns mesos, per allò de conèixer el que tenim molt a prop, però que sovint menystenim en benefici de Lloret de Mar, Edimburg o Donosti. El poble és ple de gats. Té un carrer amb un armari amb llibres que et conviden a endur-te’ls a casa i a deixar-n’hi més perquè també ho pugui fer altra gent. I carrers i places destil·len tranquil·litat. Potser massa i tot.

Però més enllà de la musicalitat també pausada de la cançó d’Usart, els testimonis que hi intercala m’han recordat la gent arrelada al territori, als seus pobles. El tarannà d’una manera de fer que s’està perdent, i que ni sigui per documents com aquest haurien de preservar-se en el futur. Un home afirma que “ha vingut una colla de jovent molt dinàmica, que mantenen el poble viu; estic content de l’evolució que ha tingut”. I després dels crèdits, una dona a qui estan enregistrant i li diuen que no hi estaran pas gaire respon “tota la feina la tinc feta”, com qui remata de cap a la xarxa sense ni tan sols haver de girar el coll. I et guanyen el cor amb dues frases.

El que més m’ha agradat és que en cap moment s’hi veu cap telèfon mòbil. Segur que hi són, perquè com les rates viuen entre nosaltres, encara que a estones no ho sembli. Però poder estar, com encara ho fa molta gent gran, amb una telefonia mínima és la millor manera de mantenir l’espurna mental encesa. Hi ha gent que no sap encendre un misto sense demanar a la pantalla si cal apartar el dit un cop has fregat el fòsfor contra la zona de fricció. I clar, si tot ha de passar pel que ens indiquen des de la xarxa, deu voler dir que estem definitivament perduts.

Pensar per un mateix, no deixar-te enredar pels que et volen canviar diametralment la vida i la forma de parlar, pels que estigmatitzen la gent per raó d’origen, ni pels que tenen projectes polítics que tard o d’hora els acaben beneficiant, és ara mateix el gran repte que ens planteja la vida. I aleshores, sentint per enèsima vegada la cançó d’Usart, em poso davant de l’ordinador, miro els resultats que es van obtenir en les darreres eleccions catalanes del maig, i m’adono que a Riudaura –o Ridaura com diem a Ripoll– la societat és igual de complexa com a tots els pobles del nostre entorn geogràfic.