L'exrei d'Espanya ha estat ben rebut pels cortesans i corifeus que li besen la mà després d'un viatge en avió privat de luxe que ha costat més de 97.000 euros

Fa uns dies L’Atlàntida va oferir una interpretació magnífica de l’òpera Rigoletto, de Giuseppe Verdi. No soc expert en música, però l’afirmació elogiosa que acabo d’escriure era compartida pels assistents que ho vam demostrar amb reiterats i llargs aplaudiments als intèrprets, al cor, a l’orquestra i al final també per la direcció, l’escenografia, el vestuari... Alguns entesos amb qui vaig coincidir van sublimar els elogis en especial per “la dificultat d’aquesta obra”. Per la meva part, no vaig poder evitar situar-la al seu moment històric. I relacionar-lo amb el moment present a Espanya. Rigoletto va ser el segon títol de l’òpera, que va substituir el de Maledizione, i efectivament la maledicció sobre el bufó apareix en diversos moments de l’obra. Per què el canvi de nom? Creada l’any 1850, l’argument va haver de ser refet l’any següent per imposició de la censura imperial. Inspirada en l’obra de teatre de Víctor Hugo Le roi s’amuse (El rei es diverteix), l’òpera de Verdi va patir censura com abans l’obra francesa. Per què? Perquè mostrava al públic sense miraments la conducta d’un rei depravat, llibertí, impune, que tenia també un bufó, Triboulet, antecedent de Rigoletto, i com aquest amb una filla que el rei raptava i violava. A França l’obra de teatre fou suspesa l’endemà de l’estrena (època de Lluís Felip d’Orleans), per ordre fulminant del govern per “injúries al rei”. L’òpera de Verdi va ser prohibida ja abans del debut pel governador austríac de Venècia, que considerà el guió antimonàrquic. Àustria havia conquistat el Vèneto i l’emperador de Viena no podia tolerar que els seus súbdits contemplessin la perversa impunitat d’un rei/emperador. A Verdi i al seu col·laborador els va caldre refer el guió i canviar la figura d’un rei per la d’un noble de rang inferior, un duc, i d’un ducat petit, Màntua, i transformar la conducta pèrfida del duc/rei en un simple fet fortuït, entre altres canvis. La censura governamental no admetia les injúries al rei, ni a teatre. Sí que, en canvi, acceptava els blasmes contra els cortesans, presentats com a ganduls i desvagats i llepaculs del duc/rei. La representació a L’Atlàntida va coincidir amb la notícia del retorn impune de l’exrei a Espanya, que ha estat ben rebut pels cortesans i corifeus que li besen la mà. En un pla ordit per la monarquia i el gobierno va viatjar en avió privat de súper luxe: 97.000 euros sense comptar impostos (que potser no paga): le roi s’amuse. En canvi, sobre els rigolettos i triboulets cau la maledizione. La censura i el final de mes inspiren un fotimer de cròniques de periodistes i de xerreres de tertulians aduladors i d’imatges de televisió ridícules i servils. Servils a qui realment? També entretant les suposades injúries al rei perseguides per la justícia d’Espanya no ho són a l’Europa democràtica, com ho acaba de demostrar el cas Valtònyc. Sí, efectivament, al cap de 170 anys a Espanya encara es persegueixen suposades injúries al rei. Sí, a Espanya la censura contra Rigoletto és actual.