Avui m’he posat rímel i m’he pintat els llavis de vermell, però el que hauria d’haver fet és posar-me una màscara: la de la indiferència. Perquè pogués amagar el terror i la desesperança que sento pel món que tenim sota els peus

Jo no em maquillo habitualment. Fa temps que vaig decidir que la inversió de temps no justificava el resultat o que la meva manca d’habilitat amb el tema no sempre millorava la cara inicial. Soc poc presumida en aquest aspecte. O poc constant. Hi ha dies, però, que trec el rímel d’emergència. Aquest rímel té companys d’emergència: un corrector d’ulleres, un llapis d’ulls i un pintallavis vermell. Si em veieu amb els llavis pintats, alarmeu-vos: o estic en un sarau professional i estic nerviosa –segur– o tinc mal dia. Mal, mal dia. El rímel d’emergència surt de la bossa en dies com avui. Dies que em veig tan cansada, que em sento tan cansada, que necessito dissimular-ho perquè així, d’anar fent veure que estem bé i que tot anirà bé, potser passa de veritat que tot va bé i que estem bé. Avui m’he pintat els ulls i els llavis i ho he fet en honor de Donald Trump i tots els nord-americans que l’han votat. Per a mi és un molt mal dia, avui. És un dia que m’esgota profundament. A mi les arrugues no m’importen gaire, però el reflex profund de la fatiga a la cara sí que m’emprenya. Sento que no em defineix. I avui estic fatigada. Profundament. Sense esma per a res, per a no gaire més que posar-me el rímel. Són dies, mesos, anys, dècades d’esgotament per com funciona el món i per com manen els que manen. Esgotament profund. Només cal sentir les múltiples rodes de premsa dels diferents presidents amb relació a la gestió de la crisi per la DANA i que l’esgotament t’arraconi contra la paret i et noquegi. Aquesta manca d’empatia, aquest passar-se les responsabilitats d’una banda a l’altra sense assumir-ne ni una, utilitzant la llengua, la cultura i la gent a voluntat... A voluntat política i personal, no pas social. M’esgota la tristesa que em provoca aquesta inoperància. M’esgota la barra. M’esgoten les morts de les quals ningú no es farà càrrec, de veritat, com toca, en aquest cas, mira, amb el càrrec, també. És que és esgotador! No em digueu que no. Als Estats Units no guanya una dona la presidència encara que s’enfronti a la mesquinesa feta persona, a la maldat feta economia, a tots els símbols nocius del patriarcat més ranci. Kamala Harris no només era una candidata plena d’esperança, era una política amb un programa raonable, lògic i una mica humà. Una mica, que estem parlant dels Estats Units, no ens enganyem. I ni així. Guanya al cim del món tot allò que va contra la vida. I això m’esgota. M’esgota profundament. No us esgota, a vosaltres? Avui m’he posat rímel i m’he pintat els llavis de vermell, però el que hauria d’haver fet és posar-me una màscara: la de la indiferència. Perquè pogués amagar el terror i la desesperança que sento pel món que tenim sota els peus. Ningú no assumirà responsabilitats per la DANA, els conflictes bèl·lics arreu del món escalaran una mica més avui i no em feu pensar en el diàleg entre Putin i Trump que arribarà en breu i ho pot rebentar tot. Som en mans de psicòpates. I estic massa esgotada per sortir corrents. Tampoc no sabria on anar. Amb rímel o sense.

Avui m’he posat rímel i m’he pintat els llavis de vermell, però el que hauria d’haver fet és posar-me una màscara: la de la indiferència. Perquè pogués amagar el terror i la desesperança que sento pel món que tenim sota els peus

Rímel