Sí, avi, podem votar! Però ara tenim un problema molt gros: l’extrema dreta s’ha vestit de democràcia i l’hem deixat passar. I l’extrema dreta que parla català no és amiga d’en Franco i vol la independència com tu i com jo

“Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar un peix més vell que els va saludar amb el cap i els va dir: “Bon dia, nois, com trobeu l’aigua? Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: “Què dimonis és l’aigua?” David Foster Wallace. Avi, aquests peixos no saben què és l’aigua! És ben bé que les coses més importants no les sabem veure, ni discutir-les, ni parlar-ne. Avi, tinc por! Quan la iaia et va venir a buscar al camp de concentració de Tarragona, se’n va haver d’entornar tota sola. No li van servir per res els avals que portava. Avi, l’extrema dreta ha trucat a la porta i l’hem deixat passar. Ha esclatat l’ou de la serp. Abans d’anar-te’n, per sempre més, em vas donar la mà i em vas dir: ai, la nena maca! Jo era ben petita i et tenia la mà ben agafada. Se’t va tornar freda, com el glaç, avi. Em queien les llàgrimes. Avi, a la vila hi tornen a ressonar paraules que no m’agraden, paraules que no són amables. No vas tenir temps per explicar-me res d’aquestes veus poc amigues. Només els teus ulls reflectien la derrota del que havien estat paraules entranyables. M’agradava fer la migdiada al teu costat. El sol m’escalfava la cara. Sí, ja fa anys que en Franco és mort, però no l’hem pas ben atuït encara, el seu alè s’escampa que és un contento! Els seus hereus són al govern d’una bona colla d’ajuntaments espanyols i catalans i de comunitats autònomes. Sí, avi, podem votar! Però ara tenim un problema molt gros: l’extrema dreta s’ha vestit de democràcia i l’hem deixat passar. I l’extrema dreta que parla català no és amiga d’en Franco i vol la independència com tu i com jo. Avi, casa nostra ja no hi és, van enderrocar-la. A la vila hi ha cares noves, gent que com tu hi ha arribat per trobar feina, però hi ha algú que diu que aquests forasters embruten la vila, de brutícia, de delinqüència, de drogues, de terrorisme, que no parlen català, que no cantaran mai les cançons que tu i jo entonàvem. Avi, nois del poble, encegats també per males paraules i plens d’odi van ser capaços de fer uns atemptats. Les seves famílies són del Marroc. Encara fem el dol i hi ha qui se n’aprofita. Tinc els ulls que miren cap endintre, com els teus. Plorosos, com els teus. Tant tu com jo sabem que l’odi encega la ment. Tenim el poble encegat, avi. Tu estimaves tant la llum que ni de nit abaixàvem les persianes. A casa, nit i dia les tenim enlairades. Em fan pensar en tu. La llum refresca, és neta, és tan clara com la pell més fosca. Ens omple de vida, arracona els odis. L’altre dia, avi, vam fer un sopar de dones, n’hi havia d’arreu del món. Ens vam presentar, vam aprendre a pronunciar noves paraules. Aplaudíem quan dèiem que érem del Ripollès. Vam tastar gustos diferents. Vam ballar amb les tonades que tu taral·lejaves. Vam aprendre a moure el cos amb altres músiques foranes. Parlàvem en català i dèiem que tot Ripoll hauria de ser feliç com nosaltres. Perquè podíem parlar de qualsevol cosa: d’immigració, de delinqüència, del vel, dels ingredients de l’arròs picant o del dret a cuixa dels senyors feudals. Allà no hi havia ningú encegat. Saps què va passar, avi? Que vam entendre les paraules del ripollès Alexis Eudald Solà: el respecte i el gaudi a la cultura com a forma d’alliberament.