Cal buscar un punt mitjà. Actualment la protecció del medi ambient està per sobre del necessari desenvolupament industrial

L’acte solidari Il·lusions a Taula dels Rotary, una gran labor altruista que fa anys desenvolupen amb èxit, va tenir com a ponent el 129è president, el M.H. Artur Mas. Va explicar com presentava Catalunya a uns graduats universitaris xinesos. El nostre petit país, els deia, va entomar amb èxit aclaparador la Revolució Industrial, la de les primeres fàbriques del tèxtil, amb dos esculls que la fan encara més preuada. Ho van fer els nostres besavis sense tenir un estat propi i sense carbó, va dir-nos abans de passar a un altre tema. La dita, però, fa pensar. Catalunya i el País Basc es van desenvolupar industrialment no gràcies, sinó malgrat Madrid. Però mentre que els bascos disposaven dels recursos abundants del ferro, aquí el subsol no ens en proporcionava cap. El carbó d’Ogassa no tenia prou potència calòrica i era difícil d’extraure. No érem competitius. Sols teníem –ho va recalcar el president– l’enginy de la gent i la força dels rius Llobregat i Ter, però que ja copsem en l’ensurt de la sequera, amb quins minsos cabals comptàvem. Un cop encetat això, podem fer posteriors reflexions. Cert que Ter i Llobregat no tenen els volums dels grans rius europeus, Roine, Rin, Danubi, que llisquen plàcidament, però els nostres tenien l’avantatge d’un recorregut curt però amb un bon desnivell que va propiciar els canals i els salts, és a dir el seu aprofitament energètic substitutiu del carbó. Però surt una pregunta. Seria possible avui dia aquesta Revolució Industrial a la catalana? Aquella on s’enviaven a Suïssa o Anglaterra els xicots més eixerits de les cases benestants perquè aprenguessin i copiessin enginys i arts industrials i al tornar les apliquessin aquí? I la resposta és que molt probablement no. No es podrien fer dics aturant el riu ni els canals conduint l’aigua cap a les turbines, malgrat que s’hi construïssin pujadors per als peixos. La pressió popular ho impediria. Nogensmenys els funcionaris de l’ACA, amb poder i obligats a fer complir normatives estrictes, no autoritzarien cap fàbrica ni cap colònia industrial a la seva llera tenint en compte les avingudes dels darrers 500 anys. Serien lògics avui dia aquests impediments. Però la reflexió d’aquest articulista, a l’escoltar aquesta dita del president, és que actualment l’equilibri entre el desenvolupament industrial necessari per continuar disposant de les millores que ens aporta i a les quals ningú vol renunciar i la necessària protecció del medi ambient, de les normes de seguretat i totes les altres lleis que han proliferat com caragols després de pluja d’estiu, aquest equilibri no té el fil de la balança al bell mig, ans el té decantat cap a aquest segon platet. I probablement això no és ni just ni sobretot bo. Quan veiem els nostres joves talentosos marxar a l’estranger per no tornar per les dificultats d’emprendre aquí, a l’inrevés dels de la Revolució Industrial, tenim prova palesa de les dificultats que la societat actual els aplica. Escrivia Stefan Zweig en un llibre recomanable, Castellio contra Calvino, que “cap poble, cap època, cap home de pensament, es deslliura d’haver de delimitar un cop i un altre entre llibertat i autoritat, perquè la primera no és possible sense la segona, ja que en tal cas es converteix en caos. Ni la segona sense la primera, perquè es convertiria en tirania”. Una mica això és el que crec que passa en les darreres dècades aplicant-ho a un equilibri entre economia i medi natural. En un platet, una economia de la qual esperem que a través dels impostos –que propicien que part del que es fabrica es reparteixi entre tots– ens proporcioni tot el benestar possible, aliments, habitatges, mobilitat, sanitat, també el president Mas va indicar com augmentava de ràpid l’esperança de vida. I en l’altre platet, un medi ambient massa esquilat de què detraiem el carbó adés i ara, els minerals i el petroli, perquè pocs volen o poden renunciar a moure’s eficaçment, a rebaixar el nivell de vida assolit fins ara. Per això les apostes per energies renovables no haurien de patir tants impediments, donat que quan n’hi hagi de millors, més eficaces, desmuntar l’eòlica a terra i mar és fàcil i no comporta danys irreversibles. Un altre exemple. Si dels 8.000 milions de personal que ara som al planeta, ni que sigui la meitat (restant-hi els musulmans i els vegans), volen alimentar-se amb carn de porc, se’ls hi haurà de proporcionar o ja ho faran ells. Cert que s’ha de millorar –com s’ha fet a bastament els darrers anys– el benestar dels nobles animals, fins a procurar que ni s’adonin del moment del sacrifici, però no hi ha gaire alternativa. També s’ha de procurar que les desforestacions per a aliments directes per als vegans o per als pinsos tinguin ritmes de reposicions sostenibles. No s’han d’exhaurir, com fa la mineria, les riqueses de la natura, hem de deixar per als nostres fills i nets bona part d’aquestes. Això hauria de ser norma, i per tant la recerca del punt d’equilibri entre necessitats actuals i futures dels humans i les proteccions mediambientals i dels recursos hauria de ser la principal fita de l’Homo sapiens en conjunt. Repte molt difícil quan en els alts llocs de poder i responsabilitat solen arribar majorment els individus més sense escrúpols, egoistes, hipòcrites i els més disposats a fer servir el poder per eliminar obstacles personals. Com més amunt estan en els àmbits de poder, els Trump, Putin, es va diluint la bona voluntat general i generosa dels nostres escollits dels primers nivells, el dels alcaldes, regidors, també diputats benvolents, els de l’esperit dels Rotary. Com a contrapès, només tenen en contra una opinió pública potent, però que també es pot manipular amb certa intel·ligència i apaivagar amb el tradicional panem et circenses dels romans.

Cal buscar un punt mitjà. Actualment la protecció del medi ambient està per sobre del necessari desenvolupament industrial

Rotary i economia