El que socialment es critica del fracàs és haver-ho intentat. L'ambició sembla que sigui patrimoni dels de dalt. Per això a la barra del bar és més fàcil demanar menta amb sifó que un còctel amb glamour

Hi ha paraules lletges. Hipoteca n'és una. Euríbor, una altra. Quan van juntes fan por. Combinen malament. Són com el Bloody Mary, un còctel amb vodka, tomàquet i salsa Worcestershire. Té més glamour que la menta amb sifó. Ara bé, si no es prepara amb les justes proporcions, i no depèn només del toc de llimona, el polsim de pebre i la sal gruixuda al voltant del got, acostuma a ser un desastre. Amb les hipoteques i l'Euríbor passa una mica el mateix. Quan es combinen malament el resultat és una bomba: una quota que mareja. Per això és lògic que ara els hipotecats amb quotes inassumibles demanin solucions. Els bancs s'hi posen de perfil. I els governs tenen poc marge per corregir-ho. Poden prendre decisions pal·liatives, com evolucionar el codi de bones pràctiques per reestructurar el deute hipotecari, però les accions per a un moviment tectònic de fons que modifiqués les bases del sistema s'escapen del control polític. De fet, la política és un ostatge de l'economia. No té capacitat d'embridar-la. Les decisions sempre arriben de més amunt. I els interessos dels de dalt no acostumen a ser els mateixos que els dels de baix. El Banc Central Europeu i la Reserva Federal nordamericana, els organismes que tenen la paella pel mànec, lidien amb aquesta dicotomia. De moment, s'imposa l'ortodòxia: interessos amunt. És una forma de refredar l'economia. La gènesi d'aquest procés, dibuixada amb brotxa gruixuda, més o menys va així: amb tipus baixos creix el crèdit, augmenten les compres-vendes, s'escalfa el mercat i s'encareixen els preus. En aquest context apujar els interessos és com una dutxa d'aigua freda per fer passar la ressaca. És la solució d'urgència per sortir del pas. Està ben jugat, però és maquillatge. Els efectes secundaris, això sí, són immediats. Tornar el deute, ara, és molt més car. No sabem què passarà, però sí que sabem què va passar. I el que va passar, després de la crisi de 2008, és que quan van començar a anar mal dades els governs van tancar l'aixeta i van estrenar les retallades. Una altra paraula lletja, retallades. L'efecte de les retallades és perniciós. Perjudiquen als més dèbils i eixamplen l'esquerda de la desigualtat. Les crisis, com si fossin un rotulador fluorescent, solen subratllar problemes latents. Després d'anys en què el cost de la vida i els salaris han avançat a velocitats diferents les quotes creixents de les hipoteques és lògic que deixin al descobert les debilitats de les economies domèstiques. En èpoques de bonança el crèdit -a terminis es pot comprar tot- desdibuixa les diferències entre classes. Els de baix poden tenir un cotxe com els de dalt. O fins i tot una casa. Però els deutes d'una manera o altra sempre s'acaben pagant. Es diu que qui paga mana, però és just al revés. Qui mana és qui cobra. Aquest és el joc. Quan algú no pot seguir el ritme sembla que hagi fracassat. I, aleshores, comencen els injustos judicis morals. Davant d'això, dos matisos. El primer: a la vida la sort també juga. I la sort és com la lluna: creix i minva. El que avui és blanc demà pot ser negre. Ningú té immunitat. El segon: el que socialment es critica del fracàs més que el fracàs en si potser és haver-ho intentat. L’ambició sembla que sigui patrimoni dels de dalt. Els de baix, creuen els de dalt, estan condemnats a conformar-se. Per això en aquest joc de miralls sempre hi apareixen contraposats els que manen i els que obeeixen, els que cobren i els que paguen. Quan els que obeeixen, que solen ser els que paguen, intenten passar al cantó dels que manen, que acostumen a ser els que cobren, no ho tenen fàcil. Aquest viatge cap amunt és la funció que feia, i ho dic expressament en passat, l’ascensor social. Fa temps que està avariat. En aquest escenari, i per fugir del fantasma del fracàs, a la barra del bar el més còmode potser és continuar demanant menta amb sifó, però atrevir-se amb el Bloody Mary, amb el punt just de salsa Worcestershire, segur que és més estimulant. Hem d’aconseguir, això sí, que combini bé. Si no, malament.

El que socialment es critica del fracàs és haver-ho intentat. L'ambició sembla que sigui patrimoni dels de dalt. Per això a la barra del bar és més fàcil demanar menta amb sifó que un còctel amb glamour

Salsa Worcestershire