Recordo que, sense que la iaia em veiés, jo m’esmunyia a dins de la seva petita cuina allargada i li agafava una de les salsitxes crues

Quan jo era petita, vivia a Vic, i ni em passava pel cap que hi hagués més vida fora de la Plana. La meva vida tenia dues àvies fantàstiques, uns avis somrients, una mare dolça, un pare pencaire i una germana divertida. A dins del meu món feliç, a més a més, els dimarts al vespre tenien un toc especial. Ma germana i jo ens quedàvem a sopar a casa els avis Miquels, tal com anomenàvem els meus avis paterns, en Miquel i la Carmen. Recordo que, sense que la iaia em veiés, jo m’esmunyia a dins de la seva petita cuina allargada i li agafava una de les salsitxes crues, que esperaven el seu torn a prop de la paella per ser cuites. De pressa i corrents, em menjava aquella massa allargada de carn crua amb delit i mentre em llepava els llavis tornava al menjador amb cara de no haver trencat mai un plat. Renoi que n’era de bona, aquella salsitxa!

Aquí a Boston, els meus fills són molt més traçuts que jo a la seva edat en les arts culinàries i sovint es preparen sols el dinar. Quan es fan pasta, sovint hi posen bacó, que jo compro en forma de tires allargades al súper i que ells tallen en petits trossets que cauen a sobre d’una paella roent. I aquests trossets de bacó es couen. I es recouen. I es couen encara un xic més. I una mica més. Quan ja tots aquells bocins estan recremats, ells, satisfets, tanquen finalment el foc. S’adonen de la meva cara d’incomprensió i es deleixen fent-me enrabiar. Una mica.

Però com us podeu menjar aquesta carn tan cuita? Però si l’heu deixada cremar!

I ells, somrient-me amb una mirada condescendent (massa condescendent), continuen amb les seves tasques a dins de la cuina, mentre, en silenci, escolten el que sempre els repeteixo cada vegada que veig el bacó cremat a dins de la paella: “Jo em menjava la carn crua, a la vostra edat! I que n’era, de bona!”.

I els meus fills, muts, afegeixen una ganyota de fàstic a la mirada condescendent.
www.roser-rovira.com