No s'entén que amb cues als vacunòdroms i la corba contagiosa disparada, s'incités a aprofitar el sucós pont de la Puríssima Constitució o assistir a mil i un actes massius a pavellons

“Algú pot dir si el vent bufa a deshora?, si ‘fer l’amor’ és o no un eufemisme?, si es compliran les promeses i els pactes?, si de tant viure no perdrem la vida?, o si ens sobraran fulls de calendari quan ja no hi hagi temps per repensar-se?” Miquel Martí i Pol (Calendari) Quan arriba, a empentes i rodolons, el segon aniversari de la covid-19, una de les poques evidències que fumegen és que Europa ha perdut el nord i el sud; la resta del món potser també, però, ben segur, no tant. Morts, malalts i afectats directament o de rebot per la pandèmia no entenen que els governs i més d’un científic de gabinet repeteixin cíclicament que cal prendre mesures per mantenir viva l’economia i que només es pot fer salvant Nadal, Sant Jordi, Setmana Santa, Tots Sants, les vacances d’estiu, el turisme de neu, els festivals musicals, les competicions de masses, els eixos comercials, etc. Salvar el calendari o salvar vides?, aquest és el dilema. Tal vegada per això vaticinen “més vacunes igual a menys restriccions” vs “més restriccions igual a menys afectacions”, una equació, tractant-se de la salut humana, sospitosa i poc exacta. Uns polítics i científics temorosos perquè saben que si el circ consumista anul·la les funcions ells són els que es queden sense feina i sou, sense un modus vivendi furtiu. Com s’entén –si es pot entendre– que amb cues als vacunòdroms i la corba contagiosa disparada s’incités a aprofitar el sucós pont de la Puríssima Constitució i a assistir a mil i un actes massius a pavellons (Palau de Sant Jordi, 15D i 18D) i a altres recintes tancats i que, ep!, es convoqui una reunió telemàtica de presidents autonòmics (22D) on la mesura més (des)encertada sigui la de l’ús obligatori de la mascareta també als exteriors, únics espais, els de l’aire lliure, on el virus ha estat i és menys –o gens– transmissible. Cert, aquesta és la realitat, perquè mentre una colla volen salvar l’antiga normalitat per seguir-la gaudint, els treballadors de veritat essencials, començant pels sanitaris que es mantenen al peu del canó als CAP i als hospitals, no poden aturar-se ni per prendre l’aire; uns professionals que sovint pateixen les arbitrarietats de l’administració i el desagraïment dels (im)pacients. Ben a prop d’ells, transportistes, maquinistes ferroviaris, pilots d’avions i vaixells, personal de benzineres i de neteja pública i privada, empleats de supermercats, cuiners, mestres, funeraris, policies, farmacèutics, ramaders, agricultors, pescadors o els operaris de gas, llum i aigua. En aquest context és lamentable que la (sub)classe política, un bon gruix del funcionariat de despatx i dels mitjans de comunicació i el protegit estol eclesiàstic quan, a primeres de canvi, veuen que no poden salvar festivitats religioses, nacionals i de lleure de pagament perquè la pandèmia torna a ensenyar la poteta, suspenen parlaments, escolanies i ateneus i (re)corren ploraners als refugis on line del teletreball i les videoconferències, mètodes de clausura viables pels consentits treballadors prescindibles. Abans-d’ahir, tràfic de mascaretes i gels hidroalcohòlics; ahir, de (re)venda de test d’antígens i PCR, i avui, retorn a la lectura nocturna de ficció del BOE i el DOGC. Pel que fa a la vacunació, que els déus protegeixin els vacunats i els no vacunats: els primers ja s’ensumen que els seus braços són diana olímpica que cada dos per tres es posa a prova com carn de laboratori i els segons assumeixen que hauran de fer vida d’ermità –a voltes s’agraeix– fins que les farmacèutiques buidin les neveres o s’esgotin les xeringues; no deixa de ser sospitós que l’especulador Estat d’Israel ja promogui i mogui la quarta dosi. I els certificats covid, enginyats pels reaccionaris germànics alpins, cada dia s’assemblen més a una cartilla de racionament social i no pas a un salconduit de raonament sanitari personalitzat/comunitari; és evident que aquest passaport virtual, encara que es pugui imprimir, s’activa i es desactiva amb un clic, però no pas a gust del client sinó quan els governs de torn ho creguin convenient o inconvenient, unes administracions sotmeses a la dictadura de les multinacionals del poder (medicaments, aliments, energies, armes). Atrapats tots, poc o molt, pels codis QR, es pot deduir que una caiguda general de les xarxes provocaria el caos socioeconòmic en una envellida Europa que no està pas preparada ni per administrar-lo ni per solucionar-lo; els ciberatacs són la bomba i la histèria viral, l’espoleta. El relat europeu de la democràcia –amb el Regne Unit i els Estats Units d’aliats– deixa de ser exportable quan les tendències negacionistes, absolutistes i consumistes van guanyant als carrers i a les urnes, mentre els microxips xinesos es fan esperar i els contenidors de matèries primeres i d’última generació viatgen lentament al marge d’una ruta de la seda que avança amb tren per l’interior d’Àsia i d’Europa; al pol nord, la gran Rússia, esberla el glaç per tal d’assumir el control del comerç mundial, una via que arruïnarà els colonials ports atlàntics europeus. Mentrestant, el preu de la llum pels núvols i els llums nadalencs per tots els carrers. Fum, fum, fum! A Catalunya, Ai! Catalunya, el temps del calendari del procés s’ha clavat i no recula ni per prendre impuls ni molt menys dona un pas endavant. Qui havia de pensar-ho, oi?, que un procés portés a la immobilitat; una antítesi de mal gust. Procés implica mobilitat i, certament, que el poble es va més que moure, de fet els pobles sempre es mouen, sempre, per sort, estan en procés de transformació. Però els que no es mouen o només ho fan quan els convé són les capelletes del poder, siguin municipals, comarcals, regionals, nacionals, estatals o internacionals. Ara una ERC pragmàtica ostenta la presidència de la Generalitat amb un jove Pere Aragonès que sense voler, volent o volant vol passar full al calendari del procés. Aquests gestors –on és el Procicat?– de l’oxímoron “cita prèvia” –les cites no eren a posteriori?– i de l’arbitrarietat de la interacció social, que agiten l’espantall de la salut mental, obliden que si les metgesses i els infermers no s’apropessin als malalts tots marxaríem abans a l’altre barri. També s’obliden, per posar un segon exemple, que si els agricultors i els ramaders només treballessin per l’autoconsum, la majoria de la població –inclosos els funcionaris– moriria d’inanició. Ai! Catalunya, la Catalunya de la revolució i la república de farol, que l’Estel de la Sagrada Família l’il·lumini. Fum, fum, fum! Encara que el papa Francesc des de l’illa de Lesbos va instar a “aturar el naufragi de la civilització” i deixant les cícliques apocalipsis a banda (guerres, pandèmies, tràfic sexual, desastres climàtics), el cert és que Occident ja baixa el taló del 2021, segon any de pandèmia, a punt d’obrir el calendari del 2022. No soc col·leccionista de calendaris però sí que m’atrauen; des de fa dècades segueixo el tradicional Calendari dels Pagesos i l’Agenda del Pagès, em són d’utilitat per al dia a dia vital i per a les feines hortícoles. M’agraden igualment els calendaris de botiga, empresa, bar i bancaris, cada dia més escassos sigui en format paret, sobretaula o butxaca. El ventall de calendaris és extens com el temps: d’advent, laboral, escolar, gregorià, marià, ortodox, litúrgic, calendaris, esportius, eròtics, ocellaires, solidaris, de la Liga i del Patufet o els més propers, el sostenible de laVola, l’artístic d’Isa Basset i el poètic de Miquel Martí i Pol. Sobre el mateix tema el surrealista José Mª Hinojosa explica que: “Yo perdí la noción del calendario / y de los días microbio, / pero continuaré mi papel de hierático, / con sonrisa de insomnio, / en este film inacabado”. I com no escoltar el bohemi equatorià Julio Jaramillo (1935-1978), quan canta amb passió: “Hojas de calendario que van como los años / cayendo en el vacío de la desilusión, / vuelan como palomas llorando desengaños / a otro cielo pintado de una nueva ilusión”. Hi ha tanmateix calendaris tipus parenòstic que els temes ordenats per data i que qualsevol pandèmia pot alterar, em refereixo als tradicionals almanacs de l’Ermità i del Cordill o al clàssic Bloc Maragall. Cal recordar, també, els pornogràfics calendaris de taller que alegraven la vista a aprenents i operaris i que avui serien blanc predilecte dels cercles antimasclistes, tot i que Amazon en ven amb cossos humans a pèl i alguns clubs esportius i entitats socials mostren conills els seus jugadors i socis per recaptar fons per subsistir. Un calendari és excel·lent company de viatge, va bé per saber dia a dia el dia que vivim o morim, per advertir-nos dels cicles llunàtics, santoral i aniversaris, festes tradicionals i, darrerament, per recordar-nos que cada dia és el dia mundial d’alguna “cosa o causa”. A voltes penso que el vici calendàric em ve, millor, se’m va incrementar quan vaig apropar-me –fa quaranta anys!– al poble maia, uns savis que van observar i calcular el temps; els antics maies construïren edificis per estudiar el sol, la lluna i els estels, observatoris de disseny arquitectònic futurista i de funcionalitat tan precisa com el de Chichén Itzá, a Yucatán. Els pronòstics maies del temps –des de la creació del món fins a la comprovació dels eclipses– van quedar registrats en els llibres de Chilam Balam i Popol Vuh, disposant, encara, de dos calendaris: el Tzolkin (sagrat) i el Haab (civil). Aquest només és un exemple etnocultural de la importància que té pels humans el pas i el pes del temps, tot i que en un món diuen globalitzat és sabut que els calendaris no comencen ni acaben igual a tot arreu; l’any 2022 serà un nou any per la tradició cristiana, però els caps d’any són diferents pels egipcis, musulmans, hebreus, eritreus, inuit, xinesos, hindús, quitxés, quítxues, etc.; tots aquests i altres pobles viuen el seu temps sabedors que si bé el passat i el futur són variables, el present és tossudament inamovible. Fum, fum, fum! En arribar aquestes dates de relleu anual, amics i coneguts ja saben la il·lusió que em fa que m’hagin guardat el nou calendari i si bé alguns calendaris són propers, per d’altres em desplaço quilòmetres per recollir-los i l’excursió es converteix en un dia en què el temps és més protagonista que mai i jugar amb el temps –amb totes les precaucions– és una experiència antropològica pedagògica i reconfortant. I és que cal preguntar, què seria de la nostra memòria –agendes a part– sense els calendaris, més concretament, sense controlar el temps, un temps, ep!, incontrolable, perquè ni es pot fer retornar el passat ni es pot fer avançar el futur, a pesar que el passat i el futur s’abracen en el present, almenys conforme a les rodes perpètues de tots els temps cíclics d’allà i d’aquí, d’ahir, d’avui i també de demà. Salvar el calendari o salvar els calendaris, aquesta és la qüestió! Què millor, doncs, que acabar recordant que el Trobador té un “Collons de Calendari” i com el refranyer català adverteix: “Hi ha més dies que llonganisses”, “Qui dia passa any empeny”, “Qui ha fet avui, farà demà”, “Tal dia farà un any”, “El temps tot ho cura” o el definitiu: “El temps perdut mai més no torna”. Òmicron o Capricorn? Feliç Any (Des)Igual!.

No s'entén que amb cues als vacunòdroms i la corba contagiosa disparada, s'incités a aprofitar el sucós pont de la Puríssima Constitució o assistir a mil i un actes massius a pavellons

Salvem el calendari o els calendaris?