‘San Quirico’ i Pompeu Fabra
A l’institut vaig aprendre aquella frase del filòsof anglès Thomas Hobbes que diu “l’home és un llop per a l’home”. Més tard vaig assumir que l’home, entès com a persona, “era un animal social”. I encara més cap aquí, amb la selectivitat, que “només som en la mesura que comuniquem”.
Totes aquestes definicions estan lligades a un context, però veient el món on vivim, penso que si les persones som alguna cosa és una capsa de sorpreses.
Parlant de sorpreses, té nassos que els despatxos de Madrid no hagin descobert fins ara que l’R4, el traçat de la línia del Garraf, passa arran del Mediterrani, un mar que els grecs ja coneixien.
Aquesta línia va ser creada el 1881 i la Santíssima Trinitat de la incompetència, Renfe, Adif i el Ministerio –amb el PSOE i amb el PP– han tingut cent quaranta-cinc anys per a adonar-se’n. Per tant, ja era hora que hi comencessin a fer feines de manteniment.
Però posats a parlar de coses sorprenents, em quedo amb les ocurrències d’Esquerra. Fa 15 dies, responent al ministre dels trens, Óscar Puente, el grup d’Esquerra al Senat proclamava, com si s’hagués d’acabar el món, voler “el traspàs integral de rodalies”. Finalment, semblava que s’havien adonat que traspassar Renfe a Renfe és un disbarat. Però només va ser un miratge. Esquerra ha tornat a fer de pagafantas i torna a defensar un traspàs integral que no és integral perquè, senzillament, no és traspàs.
Ara bé, la gran sorpresa de la setmana és veure com el Ministeri de Transports ha potinejat els cartells (la senyalística) de l’autopista AP-7. La gent del ministeri ha maltractat el diccionari amb la mateixa mala bava que hauria mostrat qualsevol franquista als anys del desarrollismo.
Al marge de l’anècdota, l’important és una altra cosa: si el ministre Puente ha pogut demostrar la seva nul·la sensibilitat lingüística és gràcies a l’inestimable silenci del president Illa i de la consellera Paneque.
Justificar aquest tic imperial dient que així es reduiran els accidents perquè la gent, en lloc de llegir “sud”, llegirà “sur”, és, ho sento, tractar-nos d’imbècils.
Quan era jovenet, anar amb tren fins a Toses era una gran aventura. D’aquells viatges encara recordo com en algunes estacions s’hi llegia toponímia en castellà. “Vich” feia mal als ulls, però el rècord se l’emportava “San Quirico de Basora”, un nom gairebé tan exòtic com “San Baudilio de Llobregat”, una raresa que també havia descobert en tren, però en el carrilet que arriba a plaça Espanya.
Eren els primers anys vuitanta quan aquests noms van tornar a ser en català. Aleshores pensava que en aquest país mai més tornaríem a veure vergonyes lingüístiques d’aquest calibre. Ara, però, m’adono que no, i el més fotut del cas és que si un dia l’Estat espanyol es va atrevir a grapejar el nom, posem pel cas, de Sant Quirze era perquè no hi havia Generalitat. En canvi, ara, el problema és, precisament, que si grapegen noms, és perquè la Generalitat socialista els ho permet. El problema és qui ens governa.
Si Pompeu Fabra –Don Pompeyo, per a la tropa del ministre Puente– aixequés el cap, ens diria que som una colla de babaus de permetre-ho, i ens recordaria que si no et creus la nació, no pots governar la nació.