I un dia em vaig despertar amb dues preguntes al cap: “I per què els escriptors d’Osona hem de baixar a esmorzar a Barcelona el dia de Sant Jordi? Per què no ens podem quedar a la comarca?”

Era la primavera de 2022 (que ràpid que passa el temps!) i els dos interrogants em van acompanyar mentre saltava del llit. I mentre esmorzava. I mentre em preparava per al dia. I mentre treballava i escrivia i feia el que fa qualsevol freelance autònom en un dia més o menys normal, amb l’afegitó que faltaven poques setmanes per Sant Jordi i això es tradueix en un parell de pessics extres d’estrès per a qualsevol escriptor que aquell any tingui novetat (com era el meu cas; més sent el primer Sant Jordi normal després de la pandèmia), amb presentacions, firmes i mil detalls per concretar. Però les dues preguntes em continuaven perseguint. Segur que tots heu vist la fotografia dotzenes de vegades. Matí de Sant Jordi: centenars d’escriptors reunits al Palau de la Virreina, esmorzant plegats per agafar forces per al dia. Rostres somrients, exercicis de canell per escalfar els músculs per a una jornada de signatures maratoniana, les mans palpant les butxaques per comprovar que s’ha agafat el boli (i el boli de per si de cas el primer es queda sense tinta; i el de per si de cas el segon no funciona; i el de per si de cas algun es perd; i el de, ja que hi som posats, agafar-ne un grapat tampoc no pesa tant). La foto de família acostuma a ser portada l’endemà de diversos diaris, sovint presa des d’algun punt elevat; un munt de rostres mirant en l’aire amb ulls il·lusionats. Però per què només a Barcelona? Per què els escriptors d’Osona, per exemple, no podíem començar la jornada a les nostres terres? Per què havíem de matinar i agafar un bus (o un tren, si és que algú s’atrevia a jugar a la loteria de la Renfe en un dia tan important!) i fer setanta quilòmetres fins a la Ciutat Comtal? Des de quan Barcelona tenia fama d’oferir millors esmorzars que la Plana de Vic? Hi ha preguntes a les quals no pots ignorar. Ho sé per experiència. Un dia (si voleu), us explicaré com una d’aquestes preguntes em va empènyer a deixar la meva feina com a economista en una entitat financera per dedicar-me a la literatura a temps complet (aviat farà 10 anys!), però avui vull explicar-vos com aquests dos interrogants que no deixaven de perseguir-me em van fer enviar un missatge amb una “idea de bombera” a la regidora de Cultura del meu poble: “I si Gurb organitzés un esmorzar el dia de Sant Jordi per als escriptors de la comarca?”. La regidora de Cultura de Gurb és Montse Parareda: una dona extraordinària com n’hi ha poques, amable i generosa, sempre més que disposada a donar suport i promoure totes les iniciatives culturals del municipi. I la Montse va dir que sí. I gràcies al seu “sí” va néixer el 1r Esmorzar d’Escriptors d’Osona, organitzat per l’Ajuntament en un temps rècord: en un Sant Jordi caigut en dissabte, als jardins del recinte de l’Esperança de Gurb. I l’any següent la diada va caure en diumenge i la participació es va multiplicar per tres, amb autors de totes les edats i gèneres literaris: amb una foto de família que cada cop fa més patxoca i afegint-hi un Kahoot (amb curiositats literàries de la comarca) que va omplir la trobada de joc i rialles! Avui falta menys d’un mes per a Sant Jordi. Rememoro els autors osonencs que he tingut la sort de conèixer i em fa feliç veure com el llistat no ha parat de créixer (hi podeu fer un cop d’ull a la meva web ). Gràcies a la generositat de Montse Parareda i de l’alcalde, Josep Casassas, l’Ajuntament de Gurb està treballant per convidar de nou els escriptors de la comarca a trobar-nos el dia de Sant Jordi, a primera hora del matí, per donar tots junts el tret de sortida a la diada del llibre i la rosa, i jo no puc sinó donar-los les gràcies. Gràcies per acollir una idea i convertir-la en una trobada increïble. Gràcies per demostrar que hi ha Sant Jordi més enllà de Barcelona! Llarga vida a les noves tradicions!